Els lectors també tornen vells i, amb els anys, potser de manera injusta, es miren amb una certa prevenció els experiments i les innovacions literàries, per norma general, superficials i anodines, de què en vàrem patir un empatx fenomenal, allà pels setanta, i en vàrem quedar vacunats per sempre. Per a això, ens hi repensam d'allò més a l'hora d'atacar les obres literàries que cerquen la diferència i la novetat; si aquestes no demostren un mínim substrat de sòlid pensament i, per descomptat, una voluntat inequívoca i agosarada d'estil, potser val més deixar-les anar.
Es va envestir la lectura d'El fill del corrector, obra «original» d'Adrià Pujol Cruells, un dels millors prosistes en català del moment, amb «traducció» de Rubén Martín Giráldez, amb el títol d'Arre, arre, corrector, també autor de diverses novel·les, amb una certa indiferència. Tanmateix, ens les havem amb una temptativa narrativa d'elevat tonatge. Una obra, de prim compte, que trenca convencions literàries, aposta per una envejable audàcia intel·lectual, no defuig debats que, massa vegades, surten de mare (com és ara la relació i la, diríem, «convivència» de les llengües i literatures catalana i castellana en un mateix espai), i, ens recorda, per si fes falta repetir-ho, que els canemàs de la literatura és l'estil, i la llengua.
Els dos protagonistes, d'entrada, del llibre són el pare de l'autor d'El fill del corrector, Jordi Pujol i Cofan i Josep Pla, el gran escriptor; Pujol i Cofan va ser un dels correctors més competents, abans de Narcís Garolera, de Josep Pla; a part d'això, a Pujol i Cofan, Pla se li va convertir en una mena d'alter ego; una ombra que el va perseguir tota la vida; del llibre del fill, en podem ben bé deduir que és un dels homes que més sap de la vida i l'obra de Pla. El fill del corrector és el testimoni d'aquest fet; bona part de la vida del fill ha transcorregut escoltant els relats planians del pare. No ho exposa com a retret, sinó, ben al contrari, com a agraïment, perquè li ha permès fer-se una idea prou exacta i personal del personatge; el llibre apunta flaixos, epifanies, molt lúcides sobre l'obra planiana; justament, un dels caires col·laterals del llibre és la manera com narra Adrià Pujol Cruells que s'ha allunyat de l'omnímoda influència planiana; va arribar a témer-se que arrecerar-se, sense qüestionar-la, davall de l'ombra allargassada de Pla seria perjudicial per a la seva tasca d'escriptor. En aquest sentit, voldríem augurar que Pujol Cruells ens oferirà qualque dia l'assaig original i innovador, a la manera anglosaxona, no especialitzat ni acadèmic, com el de Xavier Pla, que fa massa anys esperam sobre Josep Pla.
Hi ha, però, altres protagonistes convidats a la festa, sense els quals el llibre no seria el que és. El més ben rebut és, per força i per mèrits, el presumpte «corrector», Rubén Martín Giráldez, en principi responsable de la «traducció», Arre, arre, corrector. Els dos han armat, amb un esperit de llibertat i d'envejable companyonia, poc freqüents en el mercat editorial, un llibre que surt de la mitjania. Tot al, final, es transforma en un joc literari (el traductor afegeix fragment de text que no és a l'original; les notes a peu de pàgina es transformen, sàvies, iròniques, crítiques quan fa falta, en un element nuclear imprescindible del text) i metaliterari entre autor i traductor, i, amb aparicions fins i tot esporàdiques dels editors, que veuen que la juguesca és tan divertida que no se la volen perdre. Entre broma i broma, però, és un llibre de què se'n podran extreure profitoses lliçons de llengua i literatura. No em sé estar de dir que, contemplant-ho tot, hi podem entrellucar la mirada sorneguera i agraïda de Georges Perec (de qui Pujol Cruells ha traduït La disparition, amb el títol de L'eclipsi, ), feliç de contemplar que té deixebles tan avantatjats.
