Camí tardoral

I he pensat que els humans d'aquest començament de segle hem oblidat molt el sentit de l'olfacte. Fa molta d'estona que no em parla ningú d'una olor que ha sentit fa poc i l'ha fet feliç una estoneta. Si no les sentim no en parlam, així de clar. Paradoxalment en una època amarada del consum d'aigües de colònia i de perfums (i ara que s'acosta Nadal hi haurà una invasió d'anuncis de les grans empreses de la moda que llancen les seves fragàncies), sembla que aquests no es reflecteixen en l'olor de les persones. Ni de les coses, ni dels arbres, ni de les plantes (quina tristesa que les flors que es venen no tenguin perfum!). Puc assegurar com a ensumador amateur que no troba en les abraçades a amics, coneguts i saludats aquesta vibració d'una aroma que em desperti alguna cosa, que m'agomboli, que em sorprengui, amb molt poques excepcions.

I el sentit de l'olfacte amb aquesta pèrdua d'ús es rovella i si no anam vius acabarem també anestesiats d'una de les formes de sentir més gustoses, despertadores, emocionants i belles que tenim.

I com que l'atzar no existeix a l'atzar avui mentre ordenava pregons i textos sobre festes m'he trobat amb una sorpresa d'una amiga poeta, cuinera i lluitadora cultural de Valldemossa, n'Antònia Serrano, que quan partí de vacances em deixà el gran buit de la seva absència i un conjunt de llibres que em fan molt bona companyia. I el pregó de les festes valldemossines de Santa Catalina Tomàs de l'any 2007 és una meravella perquè tot al llarg de les seves planes els protagonistes són els paisatges d'olor que n'Antònia salva amb la memòria i l'escriptura d'un temps esvaït. Escolta, Lectora generosa i fidel, aquestes paraules alades: "El despertar d'un dia qualsevol ja ens portava la flaire de la llet que bullia dalt dels fogons de carbó i del cafè acabat d'escaldar dins una beca, que s'anava colant lentament. Del forn de baix i del de dalt s'escampaven diverses olors. Les de les feixines de pi que cremaven, les del pa acabat de coure, la d'una llauna d'ensaïmades, de coques de patata, de coquets... A cals fusters encalentien l'agua cuita al carrer, i la pudor que es desprenia es mesclava amb l'aroma de les burballes i del serradís que sortia de la fusteria. [...] La mescladissa d'olors de cada una de les botigues de la vila era diferent. Depenia de la casta de queviures i objectes de què disposaven; si despatxaven carn o no, si tenien molt de bacallà salat o arengades i si alguna verdura o fruita era massa madura, o, fins i tot, s'estava perdent. La merceria feia oloreta de la colònia que venien a la menuda, i del midó d'algunes peces de roba o de les vetes que tenien als prestatges... De l'estany sortia una flaire resclosida i aspre, característica dels tabacs d'un temps: purets, fàries, tabac negre... L'olor que emanava dels cafès era molt densa, sobretot a l'hivern. L'olor de l'estufa encesa, la pudor del tabac, la sentor del suc, la flaire del cafè, ben sovint mesclat amb succedanis... Els productes de neteja eren sobris però efectius. Sabó fluix, que posaven dins una pastereta de fusta, i sabó fort, que les dones feien amb baixos d'oli i sosa càustica. Lleixiu i blavet. Midó i borràs. I, la roba, estesa al sol i planxada amb planxes de carbó, exhalava una olor de net que encara enyor. [...] El meu carrer té tota una banda sembrada de castanyers bords. Quan a la tardor queien les fulles, s'acumulaven en gran quantitat a les voreres del carrer. Els matins estaven molles per la rosada i deixaven anar una flaire característica, dolça, com l'herba que comença a fermentar, i el capvespre —si el dia havia estat assolellat— estaven resseques, cruixents i desprenien una aroma densa, especial... M'agradava trepitjar-les i arrossegar-hi els peus per dedins; escoltar el seu renou i ensumar-les!"

Gràcies, amiga Antònia Serrano, sàvia i valenta dona, per aquesta lliçó que ens ensenya una banda olorosa tan vivificadora i tan perduda, que ens fa sentir de bell nou les olors oblidades.

LLIBRES QUE FAN COMPANYIA. Aquests horabaixes tan curts i aquestes nits tan llargues conviden més que mai a la lectura. Llegesc, com sempre, alhora, tota una sèrie de títols que recoman des d'un bon començament i que comentaré més llargament quan els acabi. Del poeta Miquel Àngel Llauger el llibre que va guanyar el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb un títol esplèndid i que reflecteix molt bé el material poètic que ens dona: Fourmillante. Novel·la coral en vers (Edicions 62). En versos decasíl·labs ens pinta i fa viure seixanta personatges que reflecteixen les palpitacions del temps d'una ciutat. Quin gust d'emocions, de pensaments, d'històries íntimes, socials, mundials en aquest formigueig incessant d'humans que ens mostren tot un calidoscopi de vida ardent. Cal llegir-lo a poc a poc i rellegir-lo a estones. Inacabable de detalls secrets, de sensacions calfredadores, d'idees covades, de batecs vius i de cervells clars. També faig veta de la bona amb La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 (Proa), del dietarista extraordinari Valentí Puig. Els anys d'aquesta obra va ser el temps que l'autor va ser corresponsal de premsa a Londres. Ens descobreix tots els entrellats polítics de l'època contemplats per un home madur i conservador que no perd calada. Però el que més m'apassiona són les formes elementals de felicitat que descriu com un dinar sol, els herois de la infantesa, una confidència a l'aire, una carta des de Barcelona, un passeig en autocar per Beverly Hills o aquestes frases soltes com aforismes nounats que et feren com una sageta. "La inestabilitat de l'adolescència és un dels orígens de l'escriptor?" "En un món informal, l'esnobisme de la norma." "El mèrit de les persones que sempre pareixen arribar a punt encara que en realitat arriben tard." Embolicador i bon prosista.