David Vilaseca (Barcelona 1964 - Londres 2010) aparentment ho tenia tot en la vida. Va ser un nin disciplinat, bon estudiant, amb una família estable i uns pares progressistes i econòmicament ferms. D´adolescent va transformar-se en un jove brillant amb inquietuds intel·lectuals i bons amics que compartien les mateixes ambicions. Dotat admirablement per a la vida acadèmica, quan va acabar la carrera a Barcelona, va traslladar-se als EUA i posteriorment a Londres on va cursar un doctorat meteòric i brillant. Quan va morir, atropellat per un camió mentre anava en bicicleta, era un flamant catedràtic especialitzat en queer studies a Londres. Només tenia quaranta-cinc anys.
Els homes i els dies, però, conta una altra història i mostra un altre David, un protagonista torturat, infeliç. El jove que arribaria a pujar els escalons de més cobdícia del món universitari i que publicaria tres llibres en anglès sobre Dalí, Goytisolo, Pombo, Arenas i altres artistes i escriptors amb especial èmfasi en la seva homosexualitat, havia estat un aspirant a escriptor de literatura de ficció, però va desviar-se -o la vida el va apartar, perquè aquestes coses passen- cap a la investigació filològica i crítica esdevenint un capdavanter en l´aplicació del postestructucturalisme francès (Barthes, Foucault, Kristeva i sobretot Lacan) als estudis culturals sobre l´homosexualitat (queer studies). I ja dins la quarantena, havent obtingut prestigi i estabilitat econòmica, va retornar al català i va publicar una obra aparentment de ficció titulada L´aprenentatge de la soledat (3i4, 2008) amb la qual va guanyar el Premi Andròmina (Premis Octubre).
Aquest text era una reelaboració dels seus dietaris d´estudiant als EUA i Londres i es presentava com a novel·la en forma d´entrades de diari íntim. El llibre va passar un poc desapercebut tot i presentar una escriptura viva, potent i molt directa, molt diferent del tipus d´escriptura entrevicollada i densa dels teòrics de la literatura que ell estudiava. El tema del llibre era, així mateix, inaudit en la literatura catalana: el cruising, el sexe homosexual anònim, col·lectiu, gojós a vegades i sòrdid en altres; saunes, lavabos públics, quartos obscurs als soterranis dels bars gais de Barcelona i Londres. El gran mèrit d´aquesta narració en forma de diari era la naturalitat de com es contava i no tant el tema en si, adoptant un registre lingüístic que no era ni vulgar, ni hermètic, ni imbricat amb codis de sobreentesos just pels iniciats. A pesar de molts il·lustres antecedents (Moix, Mesquida i tants altres), gràcies a Vilaseca, el català obria un solc lingüístic expressiu gairebé sense precedents.
El text també anava d´altres coses igualment poc freqüents en la narrativa catalana: les intrigues universitàries, les punyalades de becaris i aspirants a catedràtics per una plaça de mileurista mantingut per la família o la pacient parella; les mesquineses dels suposats intel·lectuals i professors per una llesca ben prima de glòria acadèmica; la vida a la intempèrie professional com a membre permanent de la feina precària i les seves repercussions emocionals, sempre mantenint les formes com un aristòcrata arruïnat en un castell sense portes ni finestres ni cortines ni flassades.
El David protagonista d´aquests diaris visita un terapeuta periòdicament i s´autoanalitza amb detall. Una paraula de sa mare, l´ofèn profundament; el tractament dels seus pares -progressistes i oberts, com ell mateix admet- envers el seu germà és psicològicament abusiu. Els amics li fan males jugades, diu ell. Els col·legues -ja s´ha dit- també tramen i tramen. El món, als seus ulls, està en contra seva; la depressió, l´ansietat, la paranoia, l´autocompassió i el narcisisme dominen el David protagonista, com semblen haver dominat el David de carn i os. I entre cruising i paranoies, el protagonista gaudeix d´una vida cultural envejosa a Londres: a més del món universitari, David visita exposicions, va a concerts i llegeix llibres estimulants. Tot això també queda registrat en els diaris.
Ara fa poc, L´altra Editorial ha recuperat aquest text del 2008 i hi ha afegit la continuació dels diaris que amb el títol El nen ferit Vilaseca va deixar inèdits. Els dos volums apareixen amb el títol ferraterià d´Els homes i els dies: Obra narrativa completa. El resultat, en conjunt, és magnífic però possiblement no sigui per a tothom. Vilaseca continua amb un to depressiu. De fet, el volum és una queixa constant i pesadíssima de set-centes cinquanta-una pàgines. A vegades tanta i tanta queixa es fa sufocant. I és ben cert que aquest lector vostre voldria pegar dues bones mansiules a l´autor i recordar-li que tots els seus contratemps són problemes del primer món. Anar al psiquiatre, fer cruising per Londres o per internet, viatjar a Mikonos i Eivissa i prendre èxtasi poden ser, efectivament, activitats aclaparadores i depriments, però vaja...
En tot cas, aquesta segona part passa de ser un diari, anotant el dia a dia, a unes memòries, registrat el passat, i els seus comentaris sobre la seva vida cultural (exposicions, concerts i llibres) són més madurs i lliures dels clixés del postestructuralime i queer studies. Desenganat de la seva vida de radiant professor universitari, el protagonista admet no haver après "la soledat" i a la darrera pàgina del volum afirma: "no he perdut l´esperança de trobar algun dia una persona amb qui em vingui de gust establir una relació íntima que inclogui l´element físic". Good luck!
