"I així serà des d´aquella guerra... fins a la fi del món" reblà Leonid Brezhnev quan cridà a l´ordre a una delegació txecoslovaca després dels fets d´agost del ´68. Així acabava una justificació que no admetia discussió: "en nom dels morts de la Segona Guerra Mundial, aquells que sacrificaren la vida per la llibertat, tenim ple dret d´enviar al seu país els nostres soldats per a sentir-nos segurs dins les nostres fronteres comunes".
Fa uns mesos parlàvem a Bellver dels Maigs del ´68 (no només del francès) i ja apuntàrem que Txecoslovàquia lluità fa ara 50 anys pel restabliment dels drets civils i de la seva independència nacional. Després de la caiguda d´Antonín Novotný, la nova direcció del Partit Comunista Txecoslovac (KS?) intentà implantar l´anomenat "socialisme de rostre humà". A la liquidació del passat stalinista li havia de seguir la Primavera de Praga, la garantia dels drets civils de les minories i la reforma de l´economia.
Un jove polític eslovac, Alexander Dub?ek, sostenia que era possible un règim socialista amb llibertats, una espècie de tercera via entre el sistema soviètic i les democràcies occidentals. Defensava que un renovat KS? podia impulsar aquell procés sense perdre el control del país i que els dirigents de Moscú no posarien obstacles a les reformes si se´ls garantia la fidelitat a les aliances politicomilitars.
El 21 d´agost del 1968 tropes soviètiques, poloneses, búlgares, hongareses i de la RDA envaïren Txecoslovàquia, on el seu govern -a diferència del que passà a Hongria el 1956- no oferí resistència armada. Emperò era difícil discutir amb els tancs del Pacte de Varsòvia. La repressió suposà un centenar de morts, set-cents ferits i més purgues dins el KS?. Unes purgues que venien d´enrere, com reflecteix La confessió, un duríssim (i molt recomanable) film de Costa-Gavras (1970) que conta la història d´Artur London, vice-ministre txecoslovac d´Afers Estrangers encausat en el Procés de Praga del 1952.
Les barricades populars no pogueren contenir durant gaire temps els invasors, els quals justificaren la intervenció amb la tesi de la sobirania restringida dels països de l´àrea comunista, coneguda aleshores com la doctrina Brezhnev (ben lluny del que Xevardnadze anomenà després doctrina Sinatra per a descriure com els països satèl·lits podrien evolucionar "a la seva manera" a l´empara de la Perestroika de Gorbatxov).
Com bé ha explicat recentment l´historiador i periodista Luis Zaragoza a Las flores y los tanques, la iniciativa reformista no tingué una direcció i un sentit únic: l´experiència, tan breu com plena d´esperances i contradiccions, va aconseguir que un món ple de conflictes miràs expectant un petit país en el cor d´Europa. La repressió soviètica comptà amb la complaença dels comunistes txecoslovacs els quals, com descrivia el Thomas de La insostenible lleugeresa de l´esser, no podien eludir la seva responsabilitat política dels crims comesos per una suposada ignorància, com l´Edip rei que finalment s´arrenca els ulls. La gran novel·la de Milan Kundera (1984) ambientada a la Praga del 1968 va ser reeditada per Tusquets, amb traducció de Xavier Lloveras, coincidint amb els 30 anys de la publicació de l´obra.
En aquell ´68, a l´altre costat del teló d´acer, els Estats Units estaven massa ocupats en una guerra de Vietnam que retornava milers de taüts coberts per barres i estrelles i que suscitava el rebuig de gran part de la societat nordamericana. A més, en produir-se la intervenció soviètica faltaven quatre mesos per a les eleccions presidencials: ni el republicà Nixon ni el demòcrata Humphrey estaven disposats a llançar-se a un enfrontament militar amb l´URSS per a defensar les vel·leïtats democràtiques dels seus satèl·lits.
La invasió de Txecoslovàquia suposà un cop dur al moviment comunista internacional, del qual ja no es recuperà. La liquidació violenta d´aquell experiment significà el final de la il·lusió que havia percebut l´estalinisme solament com una desviació corregible. La invasió soviètica demostrava a l´esquerra occidental que qualsevol intent de reformar el "socialisme real" seria aixafat pels tancs del Pacte de Varsòvia. La majoria dels partits comunistes (excepte el portuguès) condemnà la intervenció i exigí la retirada de les tropes soviètiques a Moscou, en un llarg procés que començà a qüestionar el seu lideratge i culminà en el naixement de l´eurocomunisme.
El 1968 quedà palès que, paral·lelament al fracàs del Maig francès i d´una autèntica alternativa "revolucionària" a la república gaullista, els fets de Praga feien impossible la democratització d´un règim comunista sota l´òrbita soviètica.
