M´arriba al correu el fulletó de la programació de la nova temporada del Carnegie Hall, el temple musical de NY. A tot color, magníficament editat, dissenyat i maquetat amb tipografia ultramoderna i paper reciclat, la portada mostra una vistosa foto de Youssou N´Dour, el famós cantant (i polític) senegalès conegut per un gènere musical denominat mbalax que mescla jazz i pop occidental amb ritmes africans. Estic intrigat.
Pas pàgina, una, dues i tres vegades i me top amb la foto d´una pianista jove i atractiva, amb una mini falda tan mínima que pareix com si el cinturó fes funcions de falda. Els tacons que du són llargs i prims com la punta de la Torre Eiffel. Es tracta de Yuja Wang, la prodigiosa intèrpret xinesa que omple les sales de concert d´arreu del món pel seu indubtable talent musical, però també pels seus vestits perversament cenyits i la seva figura pugilística de pes ploma. ¿Quina edat deu tenir? -pens- ¿divuit? Viquipèdia m´ho resol: trenta-un. Almenys és major d´edat, concloc. I un parell de pàgines més endavant, trob una foto de Chris Thile, cantant i virtuós de la mandolina amb la que toca com si res les obres més sacrosantes de Bach. I bé, ¿per què no?, pens. Bach sonaria bé fins i tot amb una ximbomba.
Finalment, ja arribant al final del programa, passant un parell de pàgines més, reconec els noms d´algunes velles glòries de la música occidental: Daniel Barenboim, Valery Gergiev i Jordi Savall, entre molts altres. Veig que encara es programa la música de Berlioz, dirigida per John Eliot Gardiner, i de Schubert amb Mitsuko Uchida. Quin alè. Maurizio Pollini ofereix un recital de piano "normal" i alguna cosa semblant fan András Schiff i el violinista Itzhak Perlman. No és la fi del món, idò, ni tan sols la decadència de la civilització occidental.
El Carnegie Hall, aleshores, s´està posant al dia i aquest esperit renovador es veu en un interès per presentar músiques no occidentals i programes de jazz, pop i world music. En moltes ocasions aquestes músiques no-clàssiques es presenten com a tals, però hi ha freqüents col·laboracions d´artistes "clàssics" i "no-clàssics". Yuja Wang, per exemple, presentarà un concert amb els còmics musicals Igudesman & Joo (s´ho paga mirar-los a YouTube). Hi ha, també, molts cicles de concerts temàtics. Migrations, per exemple, investigarà les conseqüències dels moviments migratoris en la música.
Clarament, aquest eclecticisme musical té molts d´avantatges i algun inconvenient. La demografia del món ha canviat. Viure el present significa accepta r l´hibridisme de la cultura contemporània. És absurd pensar que just Brahms i Beethoven tenen dret a ésser escoltats al Carnegie Hall perquè hi ha molta música més enllà de l´Alemanya del s. XIX. Ara bé, un sector dels melòmans esperen d´una institució com el Carnegie la tradició, solidesa i continuïtat històrica que ofereixen els clàssics establerts, estables i inamovibles. El perill de l´eclecticisme és arruixar aquest segment del públic: els melòmans de tota la vida.
