Tonino Guerra va néixer a Santarcangelo di Romagna, Itàlia, el 1920 i hi va morir el 2012. Va exercir com a guionista de cinema dels més rellevants directors del setè art. Entre els mateixos, sobresurten els italians Vittorio De Sica, els germans Taviani o Federico Fellini. Amb Fellini va col·laborar en el guió de l´oscaritzada el 1975 Amarcord que en romanyès vol dir "em record". Aquesta rellevància en l´àmbit cinematogràfic va ser un dels motius que la seva tasca literària passàs més desapercebuda. Tonino Guerra va ser en primer lloc poeta i narrador i la seva enorme capacitat de fabulació i recreació d´històries li va valer l´interès del món del cinema. Si repassam la seva vida, arrestat mentre exercia de mestre el 1943, descobrim que romania presoner a Troisdorf, nord d´Alemanya. Allà, els seus companys de la regió de l´Emilia-Romagna, també presoners, que només sabien parlar en romagnolo li demanaven que els recitàs poemes. Aquest és el motiu inicial de l´elecció del romagnolo com a eina d´escriptura. En sortir del camp de concentració va escriure aquell famós poema que diu: "Content, el que es diu content/ hi he estat moltes vegades a la vida/ però cap altra vegada/ com quan m´alliberaren d´Alemanya/ que em vaig quedar mirant una papallona/ sense ganes de menjar-me-la". De retorn a Itàlia, va començar una intensa activitat literària. Als anys cinquanta, trasferit a Roma, ja comença a treballar al costat dels directors esmentats i d´altres estrangers, però mai no deixa d´escriure poesia. Així, el 1982 apareix el que es considerat el seu millor poemari La mel. Gràcies al bon quefer de Pau Vadell, Lucia Pietrelli i de l´editorial Adia edicions, ha aparegut una magnífica traducció al català des del romagnolo. Un immens regal. El llibre conta petites històries de personatges humils com na Bina que té una cabra i la treu a passejar, en Pidio que fa de sabater o en Pirin que té cura d´uns eixams d´abelles. En el rerefons relata l´encontre de dos germans en un poblet que malgrat les seves diferències s´estimen i es necessiten. Moren agafats de la mà a un hospital. Tonino Guerra no era creient, però admirava la fe de la seva mare analfabeta quan la sentia resar en llatí i li demanava: "Però qui entén les teves pregàries, mare? i la mare li contestava: "Les entén, Ell, Tonino". Tonino Guerra se sentia profundament atret per la figura de sant Francesc d´Assís. En el poemari defensa la bondat de les petites accions. El cant novè ens conta que un jove frare ha estat esperant que uns llibres banyats s´eixugassin i "s´ha posat a plorar perquè els llibres parlaven."
