Per als qui som profans en temes culturals no és fàcil donar una definició precisa i molt menys assenyada, més en els temps actuals en què el fet cultural té tantes accepcions que impedeixen donar una definició única i amb un enfocament universal. Tradicionalment enteníem cultura com el gust per les arts i les humanitats, la lectura i actes socials molt específics. Era fàcil associar-lo a l´erudició, a gent llegida i unes bones maneres en el tracte i en les paraules que feien notar un toc selecte de formalitat. Un toc singular i fins i tot excèntric.
Més enllà d´aquests definicions, més condicionades per l´entorn que ens envolta, hi ha dues vessants primordials per definir el fenomen cultural per sobre d´èpoques, tradicions i generacions. D´una banda, l´afany individual de cultivar i millorar el pòsit intrínsec de la personalitat. Un desig de superació, de perfeccionament i de interpretació de l´entorn, de cultivar una pròpia voluntat de pensament i comprendre les alienes a través de la reflexió i el coneixement. Un concepte sempre dirigit a cultivar i millorar l´esperit de l´individu. Una inquietud per veure amb un enfocament íntim i personal allò que ens envolta, amb un sentit crític i personal, però posant distancia amb les nostres preferències més íntimes per fer-ho comprensible i universal. I, com no, l´ambició de qui vol contribuir a crear en una societat sovint poc agraïda i fins i tot agressiva.
D´altra banda, hi ha una faceta lligada amb l´entorn més proper de l´individu i que és indispensable per completar la seva visió com a fet cultural, que el complementa i condiciona dins el col·lectiu que l´envolta. Aquells costums i tradicions (més enllà del folklore) transmesos i desenvolupats a través del temps i que donen un punt de referència per repetició, companyia o seguretat emocional. La revolució tecnològica dels darrers temps ha trasbalsat totalment aquest concepte, ha barrinat fronteres definides i inqüestionables fins fa poc i ara el fet cultural pot prescindir d´un entorn limitat i definit. Un fet que obre la ment i condiciona a parts iguals. Els factors canvien, l´essència perdura.
En conclusió, el fet cultural és una pugna mai resolta que mai acabarà entre l´individu i la col·lectivitat que l´envolta, que s´adapta i transmuta incessantment. Un difícil equilibri sense un punt intermedi real entre la creativitat personal i les convencions del col·lectiu, entre l´autocrítica i l´autocomplaença, entre el risc i la seguretat. Paradoxalment, les mostres més brillants i originals del fet cultural sovint han estat menystengudes, envejades i combatudes a l´engròs patint refús, incomprensió i bel·ligerància, però s´aconsegueixen imposar i incorporar-se a l´univers col·lectiu. La paradoxa mai resolta de la cultura ha estat sempre aspirar a la creació a canvi de pagar el preu de la incomprensió i la soledat. Un reconeixement que sovint arriba a costa de dedicar-li vida que, paradoxalment, esdevé immortal post mortem. Cultura és l´anhel de viure i perviure en una naturalesa humana plena de contradiccions que ens atrau i, alhora, ens refusa.
