Moltes de vegades no som del tot conscients que la cursa per conquerir l´espai va començar a mitjans del segle passat. Un 29 de juliol de 1958, és a dir, fa 60 anys!, el govern del president Eisenhower aprovà la National Aeronautics and Space Act. La seva aplicació tendria com a conseqüència més visible la posada en marxa el dia primer d´octubre d´aquell mateix any de la National Aeronautics and Space Administration, és a dir, la NASA. Comptaven ja aleshores amb quatre laboratoris i uns vuit mil treballadors.
Just un any abans, el 4 d´octubre de 1957, els soviètics havien entrat als llibres d´història de la Ciència amb la posada en òrbita de l´Sputnik 1. Menys d´un mes després, tornaven a triomfar davant tot el món fent de na Laika el primer ésser viu que orbitava al voltant de la terra. El fet que els comunistes anessin per davant en aquella cursa de fons suposava una seriosa amenaça a la seguretat occidental i, alhora, una molt profunda ferida en l´orgull, tant científic com civil, de tota la nació americana. Ningú no recorda que l´Explorer 1 fou el primer satèl·lit nordamericà en òrbita. Ningú no recorda mai el segon.
El 12 d´abril de 1961, Iuri Aleksèievitx Gagarin es convertia en el primer astronauta de la història en fer una òrbita a la terra a bord de la nau Vostok. Els russos, per tercera vegada, tornaven a ser primers. Quasi un any després, el 20 de febrer de 1962 ho aconseguia John Glenn. Però era un altre segon.
Qui fou el segon el trepitjar la lluna? Ah, la lluna. La lluna va ser qui va fer canviar la història de la cursa de l´espai, més que res perquè provocà que qui fins aleshores havia estat segon, i per tant, ningú, passàs a ser primer. De totes les missions Apol·lo, l´onze aconseguia que el 20 de juliol de 1969 l´home fes la petita passa que fou una gran passa per a la humanitat. La seguiren les Apol·lo 12, Apol·lo 14, Apol·lo 15, Apol·lo 16 i Apol·lo 17. A partir de la 15 tenien ja disponible el rover, aquella espècie de cotxe tot terreny. Un total de 18 astronautes han anat a la lluna però només 12 han trepitjat el nostre satèl·lit. Sempre n´havia de quedar un a la nau. Tots ells triomfaren gràcies a programes previs de la Nasa, el Mercury per desenvolupar naus segures per als humans, i el Gemini, per estudiar la viabilitat de separar i acoblar naus a l´espai. Per cert, el segon en trepitjar la lluna fou Aldrin.
En parlar de la Nasa, però, no només hem de pensar en projectes tripulats. Grans fites científiques han estat assolides gràcies a missions sense cap presència humana. Corria la dècada dels 70 quan l´exitós projecte Voyager llançava dues naus, les Voyager 1 i 2 a fer una autèntica marató pel nostre sistema solar. La Voyager 1 l´abandonà el 25 d´agost del 2012, i ha estat la nau més ràpida mai construïda fins ara: quasi 17Km per segon. El més admirable i fascinant de tot és que, 40 anys després, encara són parcialment operatives i continuen enviant informació a la Terra... Carl Sagan, el seu més gran divulgador i creador del disc daurat amb informació sobre la nostra civilització que duen a dins, hauria d´haver viscut per veure-ho.
Una altra fita importantíssima de l´agència fou el programa de transbordadors espacials. Per primera vegada, els vehicles eren parcialment reutilitzables, i les cinc naus (Columbia, Challenger, Discovery, Atlantis i Endeavour), estigueren en actiu entre el 1981 i el 2011. L´aportació a la Ciència d´aquests transbordadors serà per sempre recordada. La quantitat de satèl·lits, laboratoris, i experiments de tot tipus han contribuït enormement al progrés del coneixement científic. Malgrat molts recordem les imatges dels accidents del Challenger en el seu enlairament al gener de 1986 i el Columbia en la seva reentrada al febrer de 2003, ens hem de quedar amb fites com la posada en òrbita del telescopi Hubble, el llançament de la nau Galileu per a l´exploració de Júpiter, o el transport de mòduls i proveïments de l´Estació Espacial Internacional.
És precisament la construcció d´aquesta estació el que tal vegada millor representi el que hauria de ser l´exploració de l´espai. Una tasca en comú, amb la col·laboració de científics de tot el món. A l´estació hi participen també l´agència espacial russa RKA, la japonesa Jaxa, la Canadenca CSA/ASC, la brasilera AEB, i l´europea ESA. Cert és que no té ni la bellesa ni el glamur de la que imaginà Kubrick, però no deixa de ser un fascinant primer intent de tenir un enginy permanent i habitable allà dalt des d´on observar la terra, els altres planetes, i les estrelles.
Voldria acabar reconeixent la tasca de totes aquelles persones que de manera directa o indirecta han treballat en tots i cada un d´aquests projectes. Pensem que en un minúscul lapse de temps de poc més de tres-cents anys la humanitat a passat de Galileu fent servir rudimentaris telescopis per observar les estrelles, a Amstrong trepitjant la lluna i a tenir naus Voyager més enllà del sistema solar. La nostra terra hi ha contribuït amb il·lustres científics. Em vénen al cap el químic i doctor en bioquímica Joan Oró i l´enginyer Andreu Ripoll. Sense ells i sense molts altres, coneguts o anònims, la Ciència de l´espai no en seria el que és.
