Vetllada musical al pis d´Ursula Oppens. A pesar de les connotacions vuitcentistes que pugui tenir qualsevol saló musical, Ursula no és ni una Guermantes ni una Verdurin, sinó una defensora tenaç dels s. XX i XXI. Elliott Carter, John Adams, Lutos?awski, Ligeti, etc. tots els grans compositors dels s. XX i XXI li han dedicat obres, i ella, amb els seus enregistraments, alguns amb nominacions als Grammys, ha estat la gran advocada del pianisme contemporani als EUA. El seu pis al barri de l´Upper West Side, al costat de Columbia University, no molt lluny del que va tenir Serguei Rakhmàninov i tants d´altres compositors i artistes, no hi ha signes de vida normal, com si no hagués tingut mai temps d´anar a IKEA o al súper, cosa que és possiblement el cas. Vaig a fer un pipí, i el bany, net, és monacal: no hi ha cremes ni cap producte femení; les tovalloles són dels anys setanta, molt seques, dures. Durant més de vint anys, Ursula va anar i venir cada setmana de Chicago, on feia classes, a NY. Entre classes, concerts, festivals i viatges, la vida no li ha donat temps d´envestir altres projectes: la bellesa femenina, la vida familiar, un dinar de Pasqua... NY, però, és generosa amb els rars com ella: quan arriba Thanksgiving o Nadal sempre hi ha cinc o sis persones que no saben a on anar o amb qui celebrar-ho i s´apleguen per no estar tots sols i quan al següent dilluns, després de les festes, algú demana què van fer, ells ja tenen la resposta preparada.
Tot en petit comité, un alumne d´Ursula ofereix el programa d´obres per a piano que ha de presentar el mes que ve a una gira per Alemanya (Schumann, Saint-Saëns i Debussy). El recital comença amb el Carnaval de Viena de Schumann, obra que, proustianament, em transporta a Palma, a principis dels anys vuitanta, a l´"estudi" dels Segura: don Miquel, el pare, M.À., el fill, i la seva mare, la cantant Maria Teresa Perelló. M.À acabava d´aprendre aquesta obra i s´enfilava com un foll genial sobre si Richter o Michelangeli n´oferien millors versions. Ment exquisida, superdotat, ell, M.À.; i nosaltres tres o quatre al·lots rics de poble davant els quals s´obria el món de l´alta cultura i començava a intuir-se una possible vida cosmopolita, amb viatges i bons amics, sexe sense compromís i, com va aconsellar Stendhal, cap malaltia. I interrompent aquest daydreaming entrava don Miquel que s´havia aixecat tard perquè dirigia l´orquestra de la sala de festes Tagomago, i que insistia, sense relació amb Schumann, que Beethoven havia inventat el jazz (¿l´op. 111, tal vegada?).
Amb MLM, del grup d´investigació, hem descobert una obra inèdita de Rossini. Gran troballa! Durant anys, la funció principal dels musicòlegs va ser descobrir tresors musicals i editar-los a fi que estiguessin a disposició dels intèrprets i, a través d´ells, poguessin arribar al públic. Això era abans. Aquesta tasca modesta i necessària, com de picapedrer, a vegades rep el nom de "musicologia positivista" de forma pejorativa perquè ara els musicòlegs ja no volen ser picapedrers ni tan sols mestres d´obra, sinó arquitectes. Volen ser pensadors i filòsofs del fet musical (i sens dubte, alguns ho són). El problema és que aquella humil tasca de la filologia musical (recuperar i editar partitures) ara es veu com a una feina menor, de segona categoria. I bé, amb el nostre descobriment -Rossini és un compositor de primera fila i tenim molta il·lusió amb aquest projecte- hem posat fill a l´agulla. Fa unes setmanes vam escriure a la Fondazione Rossini de Pesaro. Els italians, com els espanyols, no contesten mai les cartes o correus electrònics, fins i tot quan el tema pot ser beneficiós per a ells. Però no, no han contestat. És possible que no hagin ni llegit el meu mail. També és possible que algun investigador de la Fondazione hagi posat el crit en el cel i mort d´enveja hagi començat a maquinar com boicotejar aquest projecte. Els musicòlegs probablement són el darrer graó en la jerarquia dels intel·lectuals, però el seu ego és inversament proporcional al seu prestigi social. Què hi farem.
JP entra al meu despatx content, satisfet. Ve a mostrar-me els avanços de la seva tesi doctoral sobre les lligadures del violí a Itàlia en el s. XVII. (Una lligadura és un signe gràfic, com un arc, que es posa sobre un grup de notes perquè es toquin connectades o legato). Segons ell, els primers impressor de música no tenien forma d´imprimir lligadures llargues i per això n´empraven moltes de curtes en lloc d´una sola de llarga. Aquesta és la raó que s´interpreti malament una gran part d´aquest repertori. JP s´ha passat centenars d´hores a la biblioteca musical de Mòdena a on es conserven la majoria de recopilacions de música per a violí barroc. JP, a més de musicòleg, és una gran violinista i amb distints grups de música antiga (Savall entre molts altres) ha fet la volta al món com a intèrpret. El fet que sigui erudit i músic pràctic li dóna una perspectiva única a la seva feina d´investigació. Explica, per exemple, que la interpretació amb el violí barroc (s. XVII i XVIII) és susceptible a moltes qüestions a més de les lligadures. ¿Quina era l´afinació del la? (Avui en dia se sol afinar a 440Hz, però aquesta estandardització que fa que tots els las del món sonin iguals, és un fenomen modern). Els arquets del violí és tot un altre tema: JS Bach en tocava un de curtíssim, quan avui en dia sentim la seva famosa Xacona, que comença amb una nota intensa i llarga, ell i la gent del seu temps degueren tenir dificultat per interpretar-la així per mor del seu arquet curtíssim. ¿I què no direm de les cerres de l´arquet? ¿I les cordes de budell que eren normals en segles passats? I xerrant de totes aquestes coses passen unes dues hores. Quan JP surt del meu despatx pens, com sempre he cregut, que dirigint una tesi doctoral s´aprèn més que no s´ensenya. Sens dubte, aquest és el cas.
