Herbert Marcuse, guru filosòfic dels seixanta, definí la Contracultura amb paraules esmolades: "Tot allò que llancis contra el capitalisme, aquest acabarà venen-t´ho embolicat en paper de cel·lofana". La Filharmònica de París, fa dos anys, dedicà una exposició a The Velvet Underground en la qual es descrivia la trajectòria del grup fundat per Lou Reed i John Cale, dues ànimes combatives contra tot el que sonés a conservadorisme. Anys abans, Sotheby´s venia en pública subhasta unes llaunes de tomàtiga Campbell de Warhol per gairebé tres-cents mil dòlars. Evidentment, el Sistema, en majúscules, acaba devorant qualsevol producte cultural, per amarg que aquest pugui semblar originalment.
Els moviments contraculturals son una conseqüència de la denominada Beat Generation, i els seus màxims exponents, Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William Burroughs, influïren en alguns segments de la generació dels seixanta. Però no tan sols a la costa oest dels Estats Units, allà d´on provenien, sinó que arrelaren arreu del continent americà i arribaren a Europa al compàs de les balades de Pete Seeger, Bob Dylan i Joan Baez. Venien empesos pels vents pacifistes propiciats per la guerra del Vietnam i els moviments pels Drets Civils que impulsava Martin L. King. Aquí es revestiren de coratge durant la Primavera de Praga i d´originalitat amb el Maig del 68 a França. Així mateix, una altra icona cultural, Tom Wolfe, en aquest cas des de Manhattan, palesava algunes afinitats des d´una posició més còmoda, una rebel·lia de guant blanc.
La Contracultura va tenir ramificacions. Warhol, reunia a la seva Silver Factory novaiorquesa -les parets estaven folrades de paper platejat- el bo i millor de la fauna underground, Brian Jones, Mick Jagger o David Bowie. Aquests no eren altra cosa que alguns dels referents -a l´altar major dels quals s´hi alçaven The Mamas & the Papas- d´un hippisme escassament combatiu, entregat en cos i ànima a veure passar la vida mitjançant els estímuls de l´àcid lisèrgic, el sexe i un prat florejat.
A França l´aventura generacional que propicià la contracultura es revestí amb unes robes més imaginatives. La filosofia d´Herbert Marcuse, barrejada amb algunes idees de Mc. Luhan i unes improvisades -de vegades brillants- composicions literàries dels revolucionaris parisencs al Teatre de l´Odèon -prou de prendre l´ascensor, preneu el poder o, estimeu-vos els uns damunt dels altres- exemplifiquen de forma eloqüent que el sentiment contracultural pugnava amb una voluntat renovadora.
Tanmateix, però, tot i que a casa nostra tinguérem un Quim Monzó inspirat i mal lletós que sabia fer la guitza als facinerosos i la picardiosa Mary Quant, amb la seva provocadora minifaldilla pop art, aconseguí posar de mal humor a l´estugosa monarquia britànica, el món seguí rodant. I, ara per ara, la Contracultura no deixa de ser poca cosa més que una curiosa peça de museu.
