El protagonista visita departaments de lloguer guiat per la necessitat de buscar una nova llar. Aviat les cites amb els agents immobiliaris a desenes de pisos, amb mobles i sense, al centre o a l´extraradi, es torna compulsiva, com si necessités rastrejar-hi aquell buit que subratlla la seva pròpia existència. Manies modernes com a resposta a un món cada vegada més enrarit. Es tracta d´una de les històries recollides a Los singulares individuos, d´Albert Lladó, l´escriptor i periodista que assegura sentir- se afí a les obsessions.
"Per a mi, escriure és treballar les teves pròpies obsessions", comenta l´autor. "Com si de polir una pedra es tractés. A vegades ho fas des de l´hipèrbole, altres des de la precisió del detall. Diria que els personatges del llibre ho fan per construir les seves pròpies rutines, que són necessàries per marcar un ritme personal i intransferible del dia a dia, i, així, intentar escapar de les imposicions externes. Com escapar del relat que ens ve imposat?".
Llibre de relats mínims o novel·la fragmentada, a Los singulares individuos el lector de seguida percep, tot i la varietat d´històries i de personatges, un cert fil conductor que el porta de la primera a l´última narració sense poder desenganxar-se de les seves pàgines. "Són personatges fonamentalment urbans i, per tant, podrien coincidir tots ells en una cantonada, anant a l´oficina, o comprant al supermercat", afirma l´autor. "Escriure per a mi també és caminar. Mirar. Podríem dir que Los singulares individuos és, alhora, una panoràmica del que observo a la meva ciutat, transformat, això sí, en la ficció".
Qui el rastregi a les xarxes socials trobarà com a imatge de perfil un Albert Lladó, a l´escenari del Cafè Brasilero de Montevideo, una de les primeres pistes que s´acosten al perfil de l´escriptor. Les primeres paraules d´El Pozo d´Onetti van ser escrites en aquest cafè, que també ha rebut Benedetti, Enrique Rodó i Idea Vilariño. Fins i tot el seu menú inclou el Cafè Galeano en homenatge a l´escriptor uruguaià, il·lustre client del cafè al llarg de més de vint anys. Hi ha certa ressonància en l´escriptura de Lladó en què s´escolten les veus de tots aquests autors, i al cafè com el temple del ritual. "M´és molt difícil connectar les pròpies influències. Sempre em va interessar la literatura llatinoamericana i, especialment, Cortázar", assegura Lladó. "Segur que hi ha referències a partir d´aquí d´Onetti de les quals ni tan sols jo era conscient. Aquesta és la màgia, la cadena invisible d´unió que ofereix la lectura, que és la forma més complexa d´escriptura". Albert Lladó canvia de format com un dels seus personatges que, en canviar de bolígraf, canvia de gènere literari. Teatre, periodisme, televisió, novel·la, relats. "El llenguatge pot ser alliberat a través de l´escriptura, però alhora és una presó en si mateix. És un doble joc, un pèndol. Quan pronuncies la paraula llibertat no saps exactament què estàs dient. No hi ha una traducció perfecta. Per això m´interessa canviar el gènere, el format, per provar noves ressonàncies", assegura. Entre les seves obsessions es troba aquella pregunta de com comprometre´s amb la societat sense convertir-se en un soldat. Com ser singular sense convertirse simplement en un individu, és un dels temes centrals del llibre. "Són interrogants pels quals no tinc la resposta i que em desplacen a l´escriptura. En realitat és una pregunta eterna sobre la llibertat i la igualtat". Albert Lladó es defineix com un dissident "dels propis prejudicis. I, conseqüentment, dels aliens". "Crec que la vida està per sobre de les idees. Fins i tot de les millors idees. Tots necessitem unes conviccions, uns paràmetres ètics des d´on caminar, però sempre haurien de ser revisables. El dubte segueix sent el millor mètode per no convertir-nos en una bandera que oneja des de la inèrcia" assegura.
