Ja li ho havia advertit el seu pare, i potser per això figura com les primeres paraules de la seva biografia: "Si marxes a estudiar música, acabaràs com el teu oncle Henry, malgastant la teva vida, anant de ciutat en ciutat i vivint en hotels". L´advertència sintetitzava el que aquell jove somiava, una vida viatjant en companyia de la música. Tan sols d´imaginar-ho l´embargava l´entusiasme. Així ho explica en aquesta autobiografia el mateix Philip Glass (Blatimore 1937). Palabras sin música és la recreació de la bohèmia novaiorquesa de la segona meitat del segle XX i fidel testimoni de la seva vida.
Net d´immigrants jueus de Lituània, Philip Glass es va formar a Nova York i més tard a París al costat de Nadia Boulanger i gurus com Ravi Shankar. En els setanta va iniciar una llarga singladura des del que es va anomenar música minimalista fins arribar a l´actual i inclassificable estil que l´ha portat a fer bandes sonores per a pel·lícules de Scorsese, Weir o Greenaway. Amb la seva òpera Einstein on the Beach (1976) va aconseguir el reconeixement internacional i va iniciar una trajectòria singular que el convertiria en una peça clau de la cultura contemporània.
"Pròlegs i epílegs, principis i finals, tot el que hi ha al mig passa en un tancar i obrir d´ulls", assenyala el genial músic en el recompte d´una vida en la qual la música va haver de sortejar un sens fi de llocs de treball no relacionats amb la creació artística. Abans de ser famós, Glass es guanyava la vida arreglant canonades o conduint camions i taxis. Però la música sempre va romandre al seu entorn, des d´aquell oncle díscol que la va triar com a mode de vida, fins a la botiga del seu pare, on devorava vinils de tots els gèneres.
És de ressaltar, alhora, la seva capacitat d´absorció de diferents cultures i ritmes. "En fer la vista enrere constato l´enorme influència que va suposar per a mi la força bruta del bebop", diu dels primers dies a la gran poma. "M´interessava sobretot aquest impuls vital. Em refereixo a un corrent d´energia que semblava imparable, una força de la naturalesa". I així mateix la seva total connexió amb la tradició més clàssica: "de vegades sento a dir que, a l´hora d´escriure una obra, s´usen termes com original o trencadora, però la meva experiència és bastant diferent. Per a mi la música sempre ha estat relacionada a la tradició. El passat es reinventa i es transforma en futur, però la tradició ho és tot".
I en aquest recompte d´històries i anècdotes, la seva pròpia recerca personal. La peregrinació cap a l´essència mateixa de la música que és el minimalisme del qual l´autor fa gala, bolcat en una biografia en què Glass sembla dirigir-se cap a l´essència de la seva persona. I alhora, sempre present, la seva motivació per experimentar, innovar i imaginar, la seva capacitat per arribar al gran públic, valors que el van portar a ser candidat a l´Oscar per Las horas, Kundun, i Notes on a Scandal.
"Quan algú em pregunta, com compons la música d´una pel·lícula, li contesto amb absoluta sinceritat, la veig i anoto la música. No faig música que vagi amb la pel·lícula, sinó que componc la música que és la pel·lícula", diu Glass. Aquesta és potser la clau del seu èxit, la catapulta que el va llançar a la fama i que el preserva en la mateixa línia històrica dels grans compositors. Glass és capaç de revelar aquesta abstracció, aquesta melodia subjacent de totes les coses. "Aquest vincle és la clau, quan s´aconsegueix, ja no cal fer encaixar la música amb l´obra, perquè l´obra encaixarà automàticament amb la música perquè la música ja hi és". Més endavant comenta: "últimament he estat reflexionant sobre la música d´una manera molt menys al·legòrica. Quan componc, no penso en l´estructura ni en res del que vaig aprendre. No penso en música, sinó que penso música", afirma, com si fos capaç de mimetitzar-se amb la naturalesa de la composició que aborda.
