A L´ESTIU EL MILLOR AMIC: UN LLIBRE. La calor em fa llegiguera. Dit i fet. Cercar un lloc a l´ombra, amb solitud i brisa marina, amb una butaca com cal (millor amb orelles) i un bon llibre entre les mans és un dels gusts més senzills i fastuosos de la vida. No penseu que ho faig al peu de la lletra. Les meves ombres són foravileres i allunyades del mar, la meva butaca sol ser un coixí d´escuma, emperò el plaer de llegir a la fresca i tot sol no me´l traurà mai ningú. No me´n duc un llibre sinó tres o quatre, ben diferents, amb una plagueta i un llapis. De vegades no faig servir la plagueta, emperò el llapis troba sempre seguit frases per subratllar o marges per fer-hi comentaris. El llapis em fa sempre un bon servici. I llegesc a poc a poc o de pressa segons l´escriptura del llibre. No trobau que cada autor demana una velocitat pròpia? I quan m´arriba un petita fatiga de llegir una novel·la, agaf un llibre de poemes. I quan ja he assaborit un parell de poemes, me´n vaig cap a una biografia. I després partesc cap a un assaig. Un llenguatge em descansa de l´altre. Un llenguatge m´engresca cap a l´altre.
DANILO KI- O EL FERVOR. En Danilo el vaig conèixer a través d´una crítica i traductora eslovena, Simona -krabek, i li estaré sempre molt agraït. Ki- va néixer l´any 1935 a Subotica (Sèrbia), de mare montenegrina i pare jueu. A set anys va veure el carnatge i assassinat de jueus i serbis a Novi Sad a mans dels feixistes hongaresos. A la Segona Guerra Mundial el seu pare i d´altres membres de la seva família foren assassinats al camp d´extermini d´Auschwitz. Va viure a Hongria i estudià literatura a la Universitat de Belgrad. Més tard es va traslladar a França, on habità fins a la seva mort, el 1989. L´absència i la pèrdua del pare i el genocidi nazi es convertiren en les seves obsessions literàries, que fructificarien en una trilogia commovedora que publicà per separat i després reuní en un sol llibre: Circo familiar (Narrativa, 128, Acantilado). Aquí hi ha Penas precoces, que és un àlbum de cal·ligrafies d´un nin que no perd calada i que ens mostra una col·lecció de petits detalls sense ordre cronològic que cartografien un univers propi extraordinari. És emocionant. Jardín, ceniza són quadres commovedors en què el seu pare, que era enciclopedista, màgic, psicòleg, recitador, joglar, etc., ocupa un lloc central, així com els esdeveniments terribles, amb ressons apocalíptics, de la repressió i de la guerra. El reloj de arena és un collage en què el pare agafa una dimensió tràgica i on a través d´una escriptura compacta, suculenta i estremidora assistim a les darreres crisis d´un home que esdevindrà un vertader màrtir. Circo familiar, llegit en les seves complexes trames que s´entrecreuen. és una vertadera novel·la de formació de les més significatives del segle XX.
UN POETA CONSOLADOR. Per què he agafat un llibre d´Óssip Mandelstam? Perquè és un poeta que estim doblement, per la seva obra i per la seva vida, la qual cosa no em sol passar quasi mai. Va néixer a Varsòvia el 1891 dins una família jueva benestant. De petit la família es traslladà a Sant Petersburg, on fou educat en bons col·legis, després estudià a la Universitat de la Sorbona de París i a la de Heidelberg d´Alemanya. Quan va arribar la Revolució d´Octubre la va acollir com un alliberament de la tirania dels tsars, però tot d´una es va témer de la profunda repressió cultural que creava. No va fer mai poesia política ni va vincular la seva creació estètica amb el compromís social, que donaria lloc al realisme socialista. Només va imaginar un poema "subversiu" contra Stalin que no va escriure mai, però que recitava de vegades entre el cercle dels seus amics. Algú el va transcriure i el va mostrar a la policia per aconseguir favors del règim. El 16 de maig de 1934, quan es trobava a Sant Petersburg, a ca seva, on llegia poemes amb la dona, Nadejda, i una amiga, la poeta Anna Akhmàtova, es presentaren tres membres de la policia secreta que es dedicaren a revisar un per un els papers del poeta. I no trobaren aquell poema contra Stalin que cercaven. I així i tot l´arrestaren i l´obligaren a exiliar-se a Txerdin, a la regió de Perm. Allà l´acompanyà la seva dona, i en condicions molt precàries va continuar escrivint. I dins la depressió que el consumia va realitzar dos intents de suïcidi. El 1937 va acabar aquesta pena, i varen poder tornar a un sanatori a prop de Moscou, que fou un parany. Cal recordar que el 1937 va ser l´any de la Gran Purga en què foren assassinades més d´un milió de persones, entre elles molts d´artistes i escriptors, acusats de desafecció al règim. El maig de 1938, Mandelstam va ser acusat d´activitats contrarevolucionàries i fou arrestat de bell nou. El 2 d´agost de 1938 el condemnaren a cinc anys en camps de correcció. El 27 de desembre de 1938 moria en un camp a prop de Vladivostok, Sibèria. S´havia acomplert una frase seva profètica: "Només a Rússia la poesia és respectada, hi té gent assassinada. Hi ha enlloc més on la poesia sigui un motiu tan comú per a l´assassinat?".
ÓSSIP ENS CONTA ARMÈNIA. Ara acab de rellegir la seva magnífica edició, amb un traducció excel·lent i unes notes molt il·lustratives, d´Armènia en prosa i en vers (Quaderns Crema). Abans de res vull agrair la lluminosa introducció de Gueorgui Kubatian, feta especialment per a aquesta edició, que ens contextualitza l´obra. La primera part, vuit textos en prosa, és un dietari de viatge de Mandelstam a Armènia on s´hostatjà del maig a l´octubre de 1930, en què aquest ens mostra la profunda veritat i singularitat líriques de la seva mirada. La segona i tercera parts del llibre són poemes. L´anada dels escriptors a les províncies de la Unió Soviètica amb funció publicitària era una de les pràctiques que es feien comunament. La condició que es posava a l´escriptor és que alabàs les realitzacions del comunisme en aquells territoris. La feina que va fer Mandelstam va ser ben diferent: ell va quedar fascinat pels llaços que la cultura armènia tenia amb diferents cultures mediterrànies: la grecollatina, la cristiana i la jueva. En lloc de lloar la influència del comunisme soviètic sobre el poble armeni, es va dedicar a publicitar la força de la supervivència d´aquesta llengua i cultura dins un món tan anorreador. Escoltau. "Ja no et veuré mai més, / cel miop de l´Armènia, / ni tornaré a mirar amb els ulls mig clucs / la tenda de campanya del teu cim Ararat, / i no obriré mai més en l´arxiu terrissaire / el llibre de cos buit de la meravellosa terra / on aprengueren els homes primerencs." Diu frases enlluernadores per reflectir aquests sentiments tan forts: "Vaig experimentar l´alegria de pronunciar sons prohibits per als llavis russos, sons secrets, repudiats, i fins i tot, potser, en algun nivell profund, vergonyosos.", "La llengua armènia és inassequible al desgast, com unes botes de pedra." Tot el llibre és un cant d´amor que em va frapar i emocionar. Escoltau: "Estimo aquest poble que viu a contrapèl, / que compta cada any com un segle, / que infanta, que dorm, que crida, / retort i collat a la terra." Gràcies, Helena Vidal, traductora del rus, per aquesta joia!
