Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mati Klarwein: Pintor de llum i imaginació

Mati Klarwein.

UN HOME LLEGENDARI. No record quan vaig conèixer en Mati però sí on. Tot comença al Deià dels meus disset anys quan l´amiga Teresa Sans em va convidar a passar uns dies a la seva casa de Ca sa Salerosa. Aquella temporada deianenca ha quedat gravada per sempre en els meus records. Va ser ella qui em va presentar l´arqueòleg Bill Waldren que havia fet recerques sobre aquella cabreta del Pliocè recent, el Myotragus balearicus, que a mi m´entusiasmaven perquè volia estudiar biologia i allò era com un catalitzador per al meu desig de saber. Vaig conèixer mestre Robert Graves amb el qual vaig prendre cafè en companyia de Josep M. Llompart i l´estimada Encarna Viñas (que era amiga de mumare, Paulina, i de Teresa, la mare de la meva amiga: una altra i alta connexió). Record els pintors Yannick Vu i Domenico Gnoli que vivien a l´Estaca. Vaig fer excursions (als encontorns del Teix, a l´ermita de Valldemossa, a Miramar, a la Foradada) vaig recórrer el passeig dels Pintors mil i una vegades, em vaig entusiasmar amb Son Marroig, vaig nedar a la Cala a voler, vaig descobrir Llucalcari, em vaig perdre per marges d´oliveres llegint Kavafis, Hesse, Gide, Verdaguer i escrivint un llibre de poemes d´amor (ara n´estic escrivint un altre, quina rara casualitat i quina estranya coincidència!).

I en Mati? Va ser un descobriment fulgurant d´un pintor que agafava aquells panorames amb un hiperrealisme absolut, una psicodèlia màgica i els omplia de les seves visions íntimes, la qual cosa produïa un llamp de llum que transformava el paisatge en un esdeveniment poètic. I quan dic poètic cal entendre que aquelles muntanyes que eren escalons del cel, aquella costa que era un museu d´escultures de pedra banyades per un mar antic, aquella botànica dels pins i de les oliveres eterns s´omplia d´àngels, de flames, de peixos voladors, de serps, de deserts, de lluites, d´amors, de sagetes de foc, d´escultures egípcies, de flors carnals, d´horitzons marins per penjar la roba, de solls i de casals amb piscines i centaures i fantasmes, d´un univers tan amarat d´il·luminacions surreals, sobrereals, megareals que et deixaven tot ple d´electricitats incògnites i excitants.

En un d´aquells vespres dels seixanta tot ple d´amistat i connectivitat vaig conèixer aquell home que semblava un déu per la seva fesomia de grans ulls serens i aquella manera amable i ferma de dir les coses amb la simpatia i la serenitat de les persones nobles i vertaderes. Em va semblar un personatge de novel·la romàntica dins aquell univers deianenc en què el hippisme es donava la mà amb el classicisme, en què la vida era bella, en què érem molt joves i no sabíem que allò era un paradís.

EXPOSICIÓ DE MATI A LA CAPELLA DE LA MISERICÒRDIA. Amb la cura ordenada i rigorosa de Gudi Moragues Jaulin du Seutre s´ha fet una mostra klarweiniana que val l´alegria. I que dura fins al dia 7 de juny. Hi ha quadres de totes les èpoques. Des d´un autoretrat d´un jove Mati de 1957, un retrat d´una força extraordinària de Robert Graves de 1958, un altre retrat molt curiós per l´extrema joventut de Ben Jakober de 1967 i tot un conjunt d´obres de diverses èpoques fins al darrer quadre, Moonlight, de l´any 2000. Aquí veiem un torrent que surt d´uns marges de pedra, tres oliveres centenàries i un castanyer d´índies, unes eufòrbies vora un bassiot transparent, tot fet amb primfilat cop de pinzell que dona una llum grisosa quasi blanca i amb dos raigs laserians que apareixen a dreta i esquerra del quadre. És com si en Mati hagués arribat a la màxima concentració del seu veure amb una serenor i una veritat que tenen alguna cosa de sobrenaturals i de metafísiques amb els elements més vius de Mallorca: les pedres. Cada pedra està feta amb una individualitat i amb una força matèrica que et fan mirar lentament la tela fins que els ulls al cap d´una bona estona poden descobrir que darrere la difícil senzillesa hi ha tota la carnalitat del món.

Aquesta exposició cal veure-la i viure-la amb la lentitud amb la qual acaronam les coses belles i amb la intel·ligència que ens permeti descobrir quants de sentits en Mati ha col·locat darrere aquests personatges i paisatges que ens parlen de símbols, de secrets, de forces magnètiques, d´entrellums i d´entrellocs, de fractures i de falles, de constel·lacions i de sentiments, de llocs coneguts que semblen exòtics i de llocs exòtics que semblen ca nostra. Així era la riquesa d´en Mati que sabia conjugar elements allunyadíssims i aconseguir efectes i afectes que ens acompanyen sempre.

Potser la coberta del disc Abraxas de baquelita de 78 revolucions per minut del músic Santana que encara conserv al museu particular fou el quadre que li va donar més renom mundial. Aquella negra, Jill, era Gea, la Deva deianenca, amb un cos enlluernador i un colom blanc que reposava devora el seu sexe, amb els marges de la cala de Deià i el fons de les muntanyes del Teix, amb tota l´energia d´una imatge carregada d´un ham poètic únic, ens va convertir als hippies i moderns de la meva generació en uns fans, uns groupies d´en Mati per sempre. Un article samba dedicat al record de Jill de J. C. Llop, "Ay mi negra!", que es troba en l´excel·lent catàleg de l´exposició, ens fa saber que la model era filla d´un policia de Guadalupe i que es conegueren amb en Mati en un restaurant xinès de París el 1958. I allà a París la pintà. També ens recorda una imatge viva d´en Mati que record quan baixava a Palma amb la seva senalla a l´esquena i un capell de feltre: tot un personatge; per la seva casa de Deià havien passat Alastair Reid, Ava Gardner, Frederic Grunfeld o Alan Sillitoe.

Acabaré amb la veu d´en Mati quan ens conta la seva arribada el 1952 a Mallorca que forma el preludi del catàleg i és un text tan històric com entendridor. Escoltau: ´Arribada, 1952. Vaig arribar a Deià per tal de recuperar el seny. En realitat el seny mai no m´ha abandonat des del dia de la meva arribada el gener de 1952, quan una tempesta va causar la cancel·lació del vaixell directe Barcelona-Eivissa que havia planejat prendre, de manera que em vaig veure forçat a parar a Mallorca per fer el transbord. Hi havia de passar un dia sencer, i vaig decidir visitar el meu amic Bill Waldren a Deià, però quan el bus va deixar Valldemossa i va prendre el revolt fatal que s´obri amb un sol cop d´ull a tota la costa nord de Mallorca, desplegant una vista del blau oceànic i terrasses que et deixa sense alenar, vaig saber que com una abella reconeix el seu rusc i un falcó la seva presa, jo havia trobat ca meva (música de violins). Aquella nit, a la meva casa enfront del mar brogent, llogada per 5 dòlars al mes, vaig escriure en el meu diari postadolescent: "He trobat ca meva..."

Immens i complex Mati! Gràcies!

Compartir el artículo

stats