L´arrel del mot cultura, etimològicament parlant, ens emmarca el concepte en un àmbit antagònic respecte a la concepció actual (cultura o tota la caterva de termes anàlegs que fem servir; diguem saviesa, sapiència, erudició, intel·lectualitat, etc). En la semàntica llatina, cult tenia una doble significació: conreu o culte religiós. Així com la societat romana reconeixia als habitants del camp, dedicats precisament al conreu, com a éssers inferiors -ja fos per la seva condició d´esclaus, exiliats o foragitats-, les urbs aglutinaven, en canvi, els centres de coneixement i a la gent de bones costums. És evident, doncs, que les distintes accepcions del mot actual poc tenen a veure amb la seva arrel llatina.
Potser, en una definició adequada a la contemporaneïtat, parlaríem dels trets característics i comuns d´un grup determinat de persones, que habiten un espai geogràfic determinat, com ara la llengua, els costums, el folklore, les relacions socials, etc. Aquesta nova concepció, que sorgí al període de la Il·lustració, féu servir nous vocables com civilisation, en el cas de França, o kultur a Alemanya. El sociòleg Norbert Elías, pel que fa a la concepció germànica de cultura, parlava d´un conjunt de fets espirituals, artístics o religiosos comuns a un col·lectiu de persones, diferenciant-los clarament de la línia anglesa o francesa, enfocada bàsicament als fets polítics, econòmics i socials, en major o menor mesura. Edward Tylor, un dels pares de l´antropologia, matisava i ampliava posteriorment el concepte parlant d´un tot complex que aglutina coneixements, creences, art, moral, dret, costums o qualsevol altra hàbit o capacitat adquirit per l´home com a membre de la societat.
Si bé és cert que aquesta darrera definició, amb tots els ets i uts, podria ser subscrita per molts de nosaltres, no és menys cert que al llarg dels darrers temps s´han ultrapassat els seus àmbits d´ús, tot inflant -potser distorsionant- la varietat polisèmica del mot. De molt bon grat rebem l´accepció cultura de la pau, entesa com al conjunt de valors que defensen els drets de les persones tot rebutjant qualsevol forma de violència; com també el de cultura de l´esforç, o no. Difícilment establiríem consens si ens endinsem en el concepte de cultura de mercat. Podem parlar també de cultura de la por quan els mitjans de comunicació de masses llancen missatges grandiloqüents vers qüestions com la salut o les catastròfiques conseqüències de l´escissió de l´Estat. I cultures, i més cultures.
A tall de cloenda. El caràcter inclusiu del concepte cultura, obert sempre a nous contextos i disciplines antropològiques, contrasta amb el del seu mot antònim, incultura. Entesa aquesta, eminentment, com a l´absència de saber o saber poc -parlem de literatura, arts, política, ciència, antropologia, etc-; o, en darrer extrem, la incapacitat de llegir o escriure. Obeint a l´esperit obert del primer concepte respecte al caràcter restrictiu del segon, podem afirmar, de ben segur, que vivim immersos dins una societat plena de cultura.
