PARADISE OF LOVE. Quan pos un poc d´ordre (un desordre ordenat per trobar els llibres que cerc) a la meva biblioteca apareixen llibres que passaren sense trobar el temps de descobrir-los. Aquesta setmana la troballa es titulava Paradise of Love o l´Illa imaginada (Documenta Balear), i té un subtítol explicatiu: Música i turisme a la Mallorca dels anys 60. Em fa gràcia que l´autor, Francesc Vicens, va néixer a Palma l´any 1977. El seu currículum és engrescador: doctor en Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha completat estudis a les universitats de Bolonya i Siena i ha estat professor visitant a la Universitat de Nova York. El llibre té 210 pàgines, hi ha dues-centes imatges i un disc amb trenta cançons. Ens submergim en la Mallorca dels seixanta dins el franquisme. El desenvolupament del turisme va fer que el règim volgués donar una imatge instrumentalitzada de les províncies, que s´omplen d´hotels i de biquinis. Després Vicens ens mostra com la cançó fou l´encarregada de crear un imaginari de Mallorca com a destinació turística. La cançó popular va voler fer veure els llocs comuns de país exòtic amb els atractius del sol i la platja. Varen sortir els festivals internacionals de la cançó que premiaven melodies enganxoses que cantaven les belleses locals: "Quand Palma chantait", "Me lo dijo Pérez que estuvo en Mallorca", "Noches de Palma", "Mallorca y tu", etc. En el tercer capítol ens fa veure que la música i la identitat juvenil es donaven la mà. La música beat va ser l´alternativa a la cançó espanyola. The Beatles, The Animals, The Kinks, The Rolling Stones, etc., engrescaren els joves que començaren a crear grups que cantaven traduccions angleses o música pròpia influïda per aquests mestres amb vertaders valors de Modernitat. Los Cinco del Este, Los Z-66, Los Javayolas, Los Doger´s, Los Mismos, Los Beta Quartet, etc. Hi hauria també la cançó progressista amb dos tipus de components. Per un cantó, el grup que recordava els nord-americans Peter-Paul and Mary, que eren Los Valldemossa, que practicaven un hibridisme cultural complet. I després, amb l´impuls del folk i la Nova Cançó, cantautors que cantaven en català com Guillem d´Efak, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, etc., i compositors i cantants com Antoni Parera Fons, que es presentaven en català als festivals musicals turístics amb el canvi de perspectiva que tot això representava dins el món tancat del franquisme. Al final toca la música lligada amb la socialització, i podem entendre com aquesta invasió de música anglòfona crea formes noves de contacte, de relació entre homes i dones, amb una important liberalització dels costums rígids i tancats. El darrer capítol, dedicat a la música i l´escena global, explora els locals destinats a un consum musical d´elit: Tito´s, Tagomago i Sargent Pepper´s foren sales que programaren actuacions d´artistes com Jimi Hendrix, Louis Armstrong, The Animals, Marlen Dietrich, The Kinks o Duke Ellington, que convertiren Mallorca en un referent mundial. Ja pots veure, Lectora estimada, la teca que hi ha en aquestes planes. Una obra que recoman a les persones que vulguin conèixer una nova manera de ser adolescents a la Mallorca dels seixanta connectada amb el turisme i amb el món global. I escoltar el disc amb trenta cançons representatives mentre llegiu Paradise of Love us transporta a un trip extraordinari. Gràcies, Francesc Vicens!
EL QUADERN GRIS: QUASI 50 ANYS HAN PASSAT PER ADOBAR CINC-MIL ERRORS. Només record que era el principi dels anys setanta que vaig comprar aquell primer volum de l´Obra completa de Josep Pla que es titulava El quadern gris. Vaig convertir El quadern gris en un dels meus llibres de capçalera, un llibre d´aquells que, quan em sentia flonjo, apagat, sense ganes de res, sense escriguera, agafava com a catalitzador, com a despertador que m´empenyia, davant l´esplendorosa normalitat de la seva escriptura, a crear la meva lletra. És tan forta la potència verbal del llibre, que l´agafava a la plana que fos i en sec un doll de llenguatge m´estremia. I Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana, va revisar el text d´El quadern gris (Editorial Destino) amb l´original de Pla al costat i en va treure les errades, els nyaps, els canvis atzarosos. Una meravella!
FEINA CIENTÍFICA D´AMOR A LA LLETRA DE PLA. La segona edició d´El quadern gris va aparèixer el 1969 i va incorporar més de cinc-centes esmenes del mateix Pla i del seu amic Jordi Pujol i Cofan. Emperò introduïa noves errades i conservava les ultracorreccions del puritanisme lingüístic i les males lectures del manuscrit. Després hi va haver una tercera edició, de 1977, que reproduïa el text de la primera, de 1966, això mateix va passar amb la quarta i amb les edicions de butxaca que se n´han fet fins ara. La correcció d´aquesta primera edició a càrrec de Jordi Pla i Bartomeu Bardagí (corrector magnífic que vaig conèixer quan feia feina a l´Enciclopèdia catalana i que als articles científics que jo coordinava no va tocar mai res) no sols es reduïen a un rentat de cara ortogràfic, sinó que el fet de treure els barcos, els destells, les querències, els istils, alguna iglésia, algun sapiguer, algun degut a, afectava el lèxic i la sintaxi de l´autor. I Garolera afegeix que en l´acurada confrontació amb l´original va veure tot un desastre: el text fou reescrit pels correctors amb voluntat d´estil i amb esmenes que anaven més enllà de l´aplicació de la norma lingüística. Per afegitó la segona edició revisada pel mateix Pla i un amic presenta males lectures del manuscrit, solucions ortogràfiques errònies, omissió de ratlles, alteracions de la puntuació del text, canvis en les datacions, abusives modificacions lingüístiques i estilístiques, supressions i addiccions textuals, etc. Un vertader caos. Garolera també ha pogut comprovar que Pla va incorporar al manuscrit fragments impresos provinents d´obres anteriors. El filòleg ha pogut revisar els manuscrits originals conservats per l´Editorial Selecta, però no els de l´Editorial Diana dels anys vint, que no s´han conservat. Aquí ha trobat que algunes correccions no són lingüístiques, sinó morals. Pla evoca un catedràtic de la Universitat que qualifica de "carcamal" i "bercengàs" i que feia unes lliçons que considerava "delirants collonades". En l´edició de Selecta aquest docent passa a ser un "professor" i un "senyor" i les seves classes "delirants explicacions". La clau és que el catedràtic era pare d´un prohom barceloní parent de l´editor Cruzet. En un altre lloc on Pla descriu la pulsió sexual dels adolescents diu "La pressió del membre era tan invadent", que en el text es transforma "La pressió era tan invaïdora." I el lector, sense "membre", queda in albis. En un altre lloc un "gust de merda" a l´original es transforma en un "gust de menta" a la publicació. El treball de Garolera ha seguit un pla de correccions molt estrictes. He rellegit (rellegesc) amb plaer aquesta edició i he assaborit de bell nou la música planiana, els detalls deliciosos, els adjectius col·locats en el lloc exacte, la sensorialitat fastuosa, la precisió de la frase i la tibantor d´una llengua que va llatina: la força d´un clàssic.
