Les primeres setmanes del mes de maig de 1968, a pesar de les manifestacions estudiantils i obreres, les ocupacions d´edificis públics o fàbriques, l´incendi d´algun cotxe i la rompuda de vidres i vitrines, el món de la música de la música de París va seguir els seus rituals habituals com si no passàs res, com si les protestes al carrer de quatre joves exaltats, idòlatres de la classe obrera, no poguessin tenir cap conseqüència. I, efectivament al Palais Garnier, la mateixa nuits des barricades, es va representar Rigoletto de Verdi, paral·lelament que el gran violinista Yehudi Menuhin va tocar obres de Schubert a la Salle Pleyel.
Al carrer, però la banda sonora era una altra. Els manifestats del 10 de maig van ressuscitar una vegada més "La internacional", una cançó que tenia més de cent anys i que els francesos revifaven cada parell de dècades per expressar les seves ànsies revolucionàries. Però l´ús d´aquest himne contestatari, no va passar desapercebut pels grupuscles dretans, qui van començar a entonar patriòticament "La Marsellesa", cançó reconvertida en símbol de l´ordre burgés i del govern de De Gaulle.
Quan el 13 de maig un grup d´estudiants van envair la Sorbona, durant les primeres hores d´ocupació va regnar un caos exultant. El sentiment d´alliberament, de progrés real i de repte al poder pràcticament sense violència començava a materialitzar-se. Amb això, alguns estudiants van agafar un piano i el van traslladar al pati de la Sorbona i mentre alguns feien discursos i proclames, un petit grup de músics va començar a amenitzar l´ocupació amb jazz i cançons americanes de temps passats. Entre els estudiants, però, a més de rebels genèrics, n´hi havia de marca (trotskistes, maoistes, etc.) que, immediatament, van començar a protestar davant l´escapisme de la música ianqui. Calia trobar cançons realistes que poguessin expressar la penúria dels obrers.
França, sortosament, ja tenia una tradició musical realista, la chansson. En els anys 50 i 60, el gran triumvirat entre els chansonniers eren Jacques Brel, Georges Brasens i Léo Ferré i seria aquest darrer qui, amb un sentit poètic finíssim i una formació musical de conservatori, immortalitzaria alguns dels moments més emblemàtics del 68. "L´été 68" amb un text un poc hermètic connecta aquell maig del 68 amb la Revolució Francesa del 1789. A "Comme une fille" Ferré com para la revolució -sense anomenar-la mai- a una relació sexual.
La poètica elevada de Ferré, però, no podia arribar a les fàbriques. Així, Doninique Grange va començar a recórrer factories amb "Les nouveaux partisans". Autodefinida com a maoista, al refrany entova sense embuts: "Nous sommes les nouveaux partisans, francs-tireurs de la guerre de classe". I també va sorgir Evarist amb "La révolution" a on dramatitza un diàleg entre un pare i un fill qui afirma "contre la société d´consommation, j´veux aller faire la révolution". A més de la pionera del moviment anti-Vietnam, Colette Magny, altres noms importants va ser Claude Nougaro amb "Paris mai" i Ranaud amb "Crève salope".
Amb tot, gran part de les cançons que van ser part de la banda sonora del maig del 68 han desaparegut amb l´excepció d´alguns notables exemples com les de Léo Ferré. Cosa que justifica la crítica general al maig del 68: que no va servir per a res. En tot cas, durant el 68, els alumnes del conservatori també van ocupar el seu centre i entre les demandes van exigir "més Xenakis; menys Gounod" (o sigui, més música d´avantguarda i menys clàssics). Una altra demanda va ser implantar l´assignatura d´electroacústica, cosa que es va aconseguir. Però, ben pensat: ¿quin públic té avui en dia l´electroacústica?
