PORTES I FINESTRES, MIRADORS I PAISATGES SOBRE MONS DESCONEGUTS. Sempre m´han agradat els científics que estimen la divulgació. I escriuen articles i llibres per posar a l´abast de molts lectors les seves recerques i els seus descobriments en un llenguatge que sense perdre rigor savi no caigui en un argot que només entenen alguns pocs especialistes. I això és el que fa Michel Cymes, un metge francès que, a més de fer feina en un hospital, es dedica a realitzar programes a la ràdio i la tevé per ajudar les persones a tenir cura de si mateixes. Acaba de publicar en espanyol Mima tu cerebro. Como cuidarlo para vivir mejor (Zenith), en què ens dona tota una sèrie de consells per cuidar l´òrgan més essencial del cos humà. Ho diu ben clar: si el cap funciona bé també funciona bé la resta del cos. I comença amb un primer capítol dedicat a l´alimentació sana i equilibrada on ens recomana els aliments que hem de menjar perquè el cerv ell vagi llatí i ens explica el perquè de cada aliment. Ens diu ben a les clares que la gent té una relació passiva amb el seu cervell i no sap les energies que té per influir en les seves capacitats i en la seva longevitat. Molt recomanable per a persones que s´estimen.
Calidoscopi informal (Ela Geminada), d´Albert Jané, és un llibre que em va sorprendre per tres motius; l´autor és un savi de la llengua catalana, i aquesta és la seva primera novel·la, la novel·la té una extensió inusitada de 1.500 planes i posseeix l´energia d´un relat fastuós on quasi no hi passa res. Però els llenguatges t´arrosseguen amb una gran quantitat de personatges i un conjunt variat de situacions en què demostra la vivor, la ironia, l´humor i la robustesa de la llengua catalana, que va de protagonista.
Allò que som (Edicions del 1984), de Josep Maria Terricabras. L´autor és amic i conseller meu, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona i eurodiputat per ERC. I sobretot és un home que amb els seus escrits et diu que t´atreveixis a pensar i defensar les meravelles del pensament en la vida quotidiana. En aquest llibre ha fet un manual magnífic per a la supervivència personal que no té res a veure amb els tòpics llibres d´autoajuda sinó tot el contrari. Parla de la llibertat i de la hipocresia política, de la postveritat, de la mort, de la felicitat, de la confiança, dels drets i deures socials, de la identitat, de l´absència, de l´amistat i del llenguatge. Ens oxigena, ens fa pensera, ens entreté, i al seu costat s´aprèn. Ens ho diu ben clar i català: "Tot el que fem està tenyit de llenguatge, d´interpretació, de pensament, d´idees. Som llenguatge, història, realitat, por, complexos i som, bàsicament, vida." Un llibre de capçalera.
Nadja (Adesiara), d´André Breton. Aquest clàssic del pare del surrealisme que acaba de sortir en una traducció molt acurada de Joaquim Sala-Sanahuja hauria de ser un vertader esdeveniment literari. Es tracta d´una de les obres més essencials de Breton que ens conta sense cap trama ficcional ni desfrès de la realitat els successos quotidians que varen passar durant nou dies entre ell i una al·lota que nomia Léona Delcourt, que va conèixer el 4 d´octubre de 1926 a París i a la qual va posar el nom de Nadja. La trobada entre l´escriptor i Nadja un horabaixa grisós de París és un dels fragments literaris que m´enamoren: ella li passa al costat en sentit invers i ell queda enlluernat per aquella dona vestida humilment, amb el cap alt, maquillada amb cura singular, amb un somriure imperceptible i, sobretot, amb uns ulls espaterrants que ell no n´havia vist mai cap de semblant, un somni. Feta en tres parts i una escriptura que pega bots damunt la realitat i l´entrecreua amb referències d´altres autors surrealistes, el llibre és una història plena d´aventures de l´emoció amorosa.
La guerra no té cara de dona (Raig Verd), de Svetlana Aleksiévitx en la traducció de Miquel Cabal. Aquesta autora conjuga molt bé el què amb el com i aquí d´una forma clara i llampant ens conta l´aventura del milió de dones russes que varen lluitar a la Segona Guerra Mundial i que han estat silenciades. No, no creguis, Lectora estimada, que ha entrevistat totes les dones, sinó alguns centenars d´elles, que conten d´una forma colpidora i magnífica el relat d´uns temps en què, a més de lluitar en una guerra, també ho feien contra un sistema i una forma de fer i de pensar. L´Aleksiévitx ho diu molt bé: "La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana." Dones que quedaren invisibilitzades pels homes vencedors i que aquí apareixen amb tota la seva veritat.
Això no és Amèrica (Empúries) de Jordi Puntí. Un llibre de relats captivador. M´he quedat penjat amb aquests antiherois puntinians que et surten pels llocs on menys t´esperes i et duen cap a aventures humanals en què la realitat es transforma en una fantasia, en què la fantasia esdevé un espai de tendresa o de solitud o d´aventura o d´exili, tant se val, i que et deixen un record inoblidable. El personatge que memoritza un amor mentre passeja per carres i places significatius de l´eixample dibuixant lletres imaginàries; l´autoestopista que a la sortida de Vic fa dit amb un maletí amb tot l´estatisme que representa l´espera quotidiana; l´home que vol regalar un viatge a París a la seva dona i al final el canvia per un creuer on canta "Yesterday" en Sam Cortina: llenguatges diversos atrapats al vol d´una invenció apassionada, personatges atípics que et mostren la ferida secreta, situacions que voregen la inversemblança i que són metàfores ardents del món actual. En Puntí ho diu així: "Va haver-hi un temps en què escrivia perquè m´estimessin i em vaig adonar que la gent no t´estima per allò que escrius, t´estima per allò que ets. Tampoc no t´admira per allò que escrius; la gent vol llegir i que allò que llegeix, d´alguna manera, formi part de la seva vida. Els lectors són els que hi posen el punt i final, a cada conte. Haver entès aquest procés és el que fa, segurament, que els contes siguin una mica més positius. Són personatges, els d´aquest recull, que, malgrat rondar la quarantena, si els preguntessis ´què vols ser, de gran´, et respondrien ´no ho sé´. Encara estan en aquest procés de saber-ho, cosa que els fa atractius i interessants literàriament." Un llibre per assaborir a poc a poc. Indispensable.
