El 1889 els habitants de París anaven un poc alterats. S´acaba d´inaugurar l´Exposition Universelle, una espectacular mostra de les darreres novetats en tecnologia, art i conquestes colonials. S´hi entrava per la Torre Eiffel, construïda especialment per a aquella ocasió, i s´obria cap al Champ de Mars, l´espai verd més gran de la capital francesa. A l´exposició hi havia una "galeria de màquines" mostrant els invents punta del moment, un espectacle de Buffalo Bill amb indis i vaquers, a més d´un "village nègre" amb més de quatre-cents subsaharians denigrats a caricatures deshumanitzades. Entre moltes altres "atraccions" més, el públic podia escoltar una orquestra de gamelan, un grup instrumental de xilòfons i gongs de l´illa de Java. I escoltant aquesta música, Claude Debussy (1862-1918), compositor de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, va transformar-se, astorat i seduït per aquells sons exòtics i llunyans. La música del s. XX canviaria per a sempre.
La lliçó de l´exposició era clara: calia escoltar, escoltar-ho tot, no just la pròpia tradició musical -aquesta, en tot cas, calia qüestionar-la. I no calia solament escoltar música. Era important "escoltar" els literats, els artistes plàstics, els enginyers i arquitectes, els inventors i els filòsofs. Debussy va ser sempre una esponja disposada a absorbir-ho tot i la vida li va regalar una llarguíssima teringa d´amics -poetes, pintors- que serien la principal influència en el seu art musical.
Claude Debussy va néixer en el si d´una família modesta, però per un cop de sort va acabar vivint amb la sogra del poeta Paul Verlaine i una professora de piano que deia que havia estat alumna de Chopin. Va passar pel famós Conservatoire de París sense massa glòria. No era una gran pianista i, a més, a les classes d´harmonia i contrapunt presentava exercicis de composició explícitament en contra de les regles dels tractats: quintes paral·leles, octaves directes... tot prohibit pels manuals escolars, tot el que posteriorment acabaria essent el seu estil musical propi. Aquest esperit rebel continuaria i s´incrementaria durant tota la seva vida. Debussy, clarament, se´n fotia de les regles i convencions dels món musical i de les sales de concert: ni sonates, ni simfonies, ni la cridòria del bel canto exclòs de la seva única òpera acabada, del simbolista Maeterlinck.
Per justificar aquest anar a contracorrent (típic, per una altra part, del fin-de siècle francès) es va inventar un personatge, Monsieur Croche (el Senyor Corxera o fins i tot el Senyor Geperut) i va publicar una col·lecció d´articles amb les idiosincràtiques opinions d´aquest alter ego seu. El Senyor Corxera és un home d´uns quaranta anys, malhumorat perennement per tots els mals que ell veu en la vida musical francesa. Aquí i allà insulta Beethoven (la Simfonia Pastoral és una ridiculesa intentant imitar els sons dels ocells). Till Eulenspiegel de Richard Strauss és "una hora de música per a llunàtics". Els musicòlegs són gent "mal informada". A l´òpera se sent cridar i el públic és ignorant. Wagner, qui l´havia seduït de jove, ara és un "inútil". Tot plegat, no és estrany que un director d´una revista acabàs rebutjant una de les seves col·laboracions i escrivís sobre el manuscrit de forma categòrica: "Ridicule! À detruire!"
Les opinions de Debussy, posades en boca del Senyor Corxera, demostren en tot cas que Debussy escolta, i escolta molt i molt bé, especialment tot el que l´envolta en el París cosmopolita de fa 100 anys. Un article absolutament pioner tracta de la música i el cine; un altre, de la massificació de l´alta cultura: "massa difusió porta a la mediocritat" exclama amb presciència. I aquest apassionament per escoltar tot el que passava al seu voltant va tenir lògicament repercussions en la seva obra. A més de la música asiàtica (de Java i altres) que es deixa sentir en dotzenes de les seves obres ("Pagodes" per a piano, de 1903, per exemple), hi ha la influència i absorció del jazz com "Golliwog´s Cake Walk" de 1909 i "Le Petit Nègre" de 1910 (la majoria d´alumnes del conservatori les toquen així com poden i per tant són recomanables les versions de Walter Gieseking i Arturo Benedetti Michelangeli, respectivament).
Una altra font d´inspiració "exòtica" per a Debussy va ser Espanya. El seu compositor predilecte era Albéniz i va ser Debussy qui el va animar a escriure la seva obra mestra per a piano Iberia. Debussy també va escriure la seva pròpia Ibèria per a orquestra, a més diferents obres inspirades per la geografia espanyola com "La soirée dans Grenade" per a piano a on mescla el ritme de l´havanera amb floritures arabesques. Per una altra part, Debussy, ja de jove va deixar-se fascinar per una altra cultura musical "exòtica", Rússia, i més concretament per l´òpera Borís Godunov de Modest Músorgski que es traduiria en la seva òpera Pelléas et Mélisande (1902), una òpera curiosament a on ningú "canta" sinó que es recita i murmura.
La mer (1905), una de les seves principals obres orquestrals, intenta suggerir "impressions" literàries de la mar gran, tot i que Debussy sempre va rebutjar l´etiqueta d´impressionista. I "escoltant" els literats va escriure Prélude a l´après-midi d´un faune (1894), basada en un poema hermètic, eròtic i zoòfil de Stéphane Mallarmé. I exactament aquí, segons el compositor Pierre Boulez, és quan va començar el s. XX en música, un poc abans de l´Exposition Universalle.
