UNA NOVEL·LA REVELADORA. Primer record: un Joan Buades molt intens que en un col·loqui sobre literatura va afirmar amb tots els ets i uts que la matèria essencial de l´escriptor d´ara, del segle XXI, és el passat. No record les paraules exactes però va dir alguna cosa així que em va impressionar: "Per escriure en aquests temps nostres cal repassar tot el segle XX. Allà hi ha l´energia i la substància de les nostres ficcions. Si no miram el passat difícilment entendrem res." Vaig pensar que coincidia totalment amb ell. Em sentia dins una fraternitat literària que feia molt de temps que enyorava. Calia pouar en aquests terrenys pantanosos i fèrtils, plens de boires i de cadàvers, plens de revelacions i d´ulls, plens de mal i d´oblit, plens d´infeccions i de pestes, plens de savieses amagades on quasi ningú no s´atrevia a aventurar-se, a recercar, a gratar, a enfonsar-se, a sentir la ferida.
Segon record: la novel·la Crui. Els portadors de la torxa (mésLLIBRES), que vaig devorar amb entusiasme perquè em mostrava a través de nombrosos flashbacks de la vida d´un vell nazi de 95 anys, Albert Leuven, que viu a Mallorca, una part important i molt crua de la història europea des dels anys vint del segle passat que il·luminava amb una claror encegadora el món actual.
A través de la vida ficcional d´aquest milionari belga que vol passar per un mecenes anodí i filantrop es dibuixava un fresc de personatges que eren ben de bon de veres i que podia reconèixer amb facilitat perquè protagonitzen els nazismes i els feixismes de la postguerra, el desenvolupament del capitalisme global i les bases del nostre turisme sacrosant. Els anys cinquanta i seixanta de la dictadura franquista queden retratats amb bisturí exacte. I no podem quedar indiferents davant la matisada contarella. Ens diu d´on venim i qui som. Ens ajuda a entendre, a veure, a sentir, a saber. Ens encoratja a lluitar contra la legió de mals que ens empastifen ara mateix. Un llibre reconstituent i sanador: ens ajuda a descobrir el nostre mode de constitució i a trobar salut.
Gràcies, Joan Buades, i enhorabona per aquesta novel·la de gran volada, d´idees i de fets, catalana i europea en què has sabut brodar l´altra cara del tapís de la hipocresia i la falsedat de la història oficial (de la deshistòria) amb uns personatges i uns temes memorables.
Novel·la complexa i engrescadora, molt ambiciosa, monumental. En les seves planes es reviu tota la memòria secreta del segle XX amb les seves llums i ombres (sobretot ombres) des de l´observatori d´un casal a la serra de Tramuntana a dues passes de la Dragonera. Novel·la per llegir a poc a poc, per subratllar, per pensar, per sedassar, per transcriure i per poder entendre el laberint d´uns temps plens de megamort, de megadolor, de megaconvulsions i de megaignoràncies. Un llibre per als amadors de les grans epopeies de l´esperit. Una vertadera recerca sobre els límits del mal que ens mostra un film terrible d´aquest temps insubornable en què tots hi hem de dir la nostra davant els assassinats en massa i les brutalitats inhumanes, davant la injustícia quotidiana i els poders esclafadors dels diners. Una obra per pensar el nostre temps, per pensar-nos. Que ens ajuda a saber on som. Calfredadora! I premi Crexells!
ALGUNES NOVETATS BEN ENTRETINGUDES. Llucia Ramis amb Les possessions (Premi Llibres Anagrama de novel·la), ha tornat a aquesta autoficció que forma els seus fonaments d´escriptora. La protagonista va a la seva Mallorca natal des de Barcelona on fa feina de periodista perquè son pare ha perdut el cap amb un conflicte urbanístic amb un veí. Seran dies convulsos en què s´entrecreuaran les relacions amb pare paranoic, mare tranquil·la i antic amant periodista famós. I un succés que va passar el 1993 a Madrid d´un empresari, exsoci del seu padrí que assassinà la dona, el fill i després se suïcidà, es convertirà en un revelador. La Ramis em recorda una Sagan que se cerca i es trunyella entre la família i l´amor, el treball i una malenconia que no la deixa mai i que forma l´entrellat de la seva escriptura.
Carme Riera ha tret Venjaré la teva mort (Edicions 62), que considera una novel·la gris, gris fosc. Ho diu ben clar: "La part de blanc que té el negre, que és el gris, és l´humor". Una al·lota de 35 anys, Elena Martínez, que viu al Sarrià d´una Barcelona molt estimada per l'autora, és una exdetectiu que té molta de mala consciència per haver format part de la clausura incorrecta d´un antic cas. Està convençuda que va contribuir a condemnar dues persones innocents i això no la deixa viure. La trama de la desaparició de Robert Solivelles, un empresari de la Bonanova, mou els fils de la intriga. La descripció d´aquesta Barcelona plena de matisos on es mouen els personatges és una de les grans troballes del text i fa d´aquesta obra un petit espai de felicitat.
Sebastià Alzamora, un escriptor amb fusta de poeta des d´aquell Rafel (1994), que m´enlluernà, ens torna a donar un llibre de poemes, La netedat (Proa), que es llegeix com una festa. "El tema central del llibre és la constatació de sentir-se brut i la necessitat de tornar a estar net. De respirar aire pur, com quan un surt a caminar pel camp un cop ha passat la pluja", ens diu un Alzamora ple d´una mètrica amb vitalitat joiosa, amb uns versos que ens enlairen i ens meravellen, que ens duen a territoris d´un llenguatge saborós i tàctil. Ni sobreactua, ni persegueix la vana posteritat, ni embafa aquest Alzamora fresc com una cama-roja, com un torrent impetuós, com un deliri humanal.
Jaume C. Pons Alorda ens dona Era (La Breu Edicions), un llibre de poemes amb el Pasolini, la Vicens i el Bonet al frontispici: tota una declaració de principis. I per afegitó ens diu que les arrels d´Era es troben en un viatge a Roma, fet arran de veure la pel·lícula La grande bellezza, de Paolo Sorrentino. Llibre ple de convulsions elèctriques i enderrocs d´un esplendor que fa acaronera. Té floridura el temps i les paraules del poeta s´enfilen per les genuflexions i les asfíxies, les coses foradades que no s´entenen i els confins. El crit de les pedres és un dels desllorigadors que el lector agafa per endinsar-se en planes d´apocalipsi quotidià i animals rabiosos que persegueixen la llum amb paraules dentades que et desperten a la vida.
