GABRIEL FERRATER: CONFERÈNCIES SOBRE LITERATURA CATALANA.
Encara record amb enyor i emoció les conferències que el poeta Ferrater feia en una aula petitona del pati de Lletres de la Universitat de Barcelona els anys 1966 i 1967. Allò era un oasi dins la dictadura franquista, una illa de saber, un guster de poeta. Quin privilegi poder sentir la veu d’un mestre! N’hi va haver dues sèries. A la primera Ferrater va parlar sobre poesia: Carles Riba, J. V. Foix i Guerau de Liost. Aquestes conferències es varen enregistrar i s’han publicat en diferents edicions. La segona sèrie era sobre prosa. I els autors eren Joaquim Ruyra amb el seu llibre La parada, Víctor Català i Solitud i Josep Pla. Per desgràcia els enregistraments s’havien perdut però afortunadament, després de ser gravades, l’amic i professor Joan Alegret les va transcriure mecanogràficament. Alegret, que record molt bé els anys seixanta quan era un estudiant jove apassionat i rigorós, ens ha salvat els mots de Ferrater que aparegueren en una edició a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà titulada Tres prosistes (Empúries). El curador ha trobat un registre que no traeix l’origen oral del text, que conserva les hesitacions, les repeticions, les frases inacabades, etc., que ens dona la saviesa profunda, ben analítica, de Ferrater per sedassar aquests tres escriptors essencials de la literatura catalana contemporània. El llibre es llegeix com un relat d’un professor bo que ens instrueix fent-nos passar un guster per la complexitat de referències respecte d’altres literatures, per la corrosivitat de la crítica, per la ironia que amara el text, per les mostres de la bellesa de la prosa d’aquests autors que defensa d’una forma aferrissada i vera en una literatura amb tan poca prosa com la catalana moderna. Les conferències estaven plenes de digressions en què Ferrater amb la seva intel·ligència magnètica i la seva cultura sense enfront deia coses així de bones: “L’empipador d’escriure novel·les jo crec que, realment... Auden ho diu molt bé en un sonet: que el novel·lista s’ha d’empassar tot l’avorriment del món i tornar-lo a vomitar. Naturalment, fer que els trens arribin a l’hora i que els personatges es morin, o es casin, o agafin un estat civil, etcètera, etcètera, jo trobo que és una cosa tan enormement empipadora que, realment, m’admira, en els novel·listes, el fet de ser capaços d’aguantar-ho i de combinar-ho bé.” No trobes, Lector atent, que és una finor de comentari? Doncs tot el llibre està travessat d’excursos que d’una forma transversal ens duen molt més enllà dels tres autors comentats i es converteixen en una lliçó de lliçons meravellosa de literatura universal. Un llibre entretingudíssim que per afegitó duu un apèndix amb un informe magnífic que va escriure Ferrater en anglès sobre Josep Pla per a l’editorial nord-americana Farrar, Strauss & Giroux, on demostrava la viabilitat i la importància de traduir Pla en el mercat literari dels Estats Units. A desgrat dels elogis ferraterians el projecte d’introduir Pla en el mercat anglosaxó no va tenir èxit, però ens ha deixat una peça extraordinària d’invectiva i finor.
UN CLÀSSIC CONTEMPORANI: BEARN.
Puc assegurar que des que vaig conèixer l’obra de Llorenç Villalonga no m’he aturat de llegir-lo i, sobretot, rellegir-lo: la lectura vertadera. Ara, fa dies que faig volar els ulls per les planes d’aquell primer volum de les Obres Completes de Llorenç Villalonga que va aparèixer l’any 1966 amb el títol d’El mite de Bearn. He recordat la primera lectura de Bearn o la sala de les nines al Club dels Novel·listes el 1961 (incompleta, sense l’epíleg final) i sé que no en vaig veure mai la primera edició en castellà feta a Palma el 1956. Puc assegurar que la lletra villalonguiana suporta molt bé el pas del temps i el gran fresc que pinta, amb tonalitats i ressonàncies d’una poètica personal fonda, és el final d’estirp d’una noblesa rural mallorquina de l’Ancien Régime. Aquesta elegia d’un paradís perdut es pot considerar com una de les claus de volta de tot el corpus villalonguià en què l’autor, en plena maduresa i després de viure les devastacions de la guerra civil i de la segona guerra mundial, vol fer el “retrat, o si voleu el poema, de Mallorca. D’una certa Mallorca, és clar, la meva.” Don Toni de Bearn, el senyor protagonista, i don Joan Mayol, el capellà de Bearn, són dos alter egos que fa servir l’autor per dialectitzar la història i aconseguir amb el doble joc d’escriptures tot un seguit d’efectes i afectes que enganxen el lector amb allò que els francesos anomenen mise-en-abyme i que no és altra cosa que dos miradors, dues perspectives entrunyellades sobre els paisatges de la història.
Dona Xima, la neboda, serà la passió sense límits i dona Maria Antònia, la dona, una cosina bona, esdevindrà l’amor ordenat i serè. M’encanta la transparència densa i complexa dels personatges. Don Toni és un adorador de la Raison (reconec que la raó és un llum molt dèbil: això no ha de ser motiu per voler-lo apagar, sinó per ationar-lo), hàbil sofista, amador de les ciències, precursor, amb una cultura devuitesca (una mica arnada, segons don Joan Mayol, un nin pagès fet capellà pel senyor que és el dipositari de les Memòries i escriu la vida bearnesa entre l’enlluernament, el deure i l’escrúpol) i una lectura fonda dels clàssics grecs i llatins. Però, sobretot, escriptor que broda amb punt de paisatgista, i just abans del canvi d’època, el panorama d’un món rural noble dins una Mallorca mítica amb una societat complexa i petita que per motius molt diversos s’esbucava des de feia segles. Si un lector que no en sap res, de Villalonga, ni de Mallorca, ni de la literatura catalana, ni del català que es parla a l’illa, a Bearn, agafa aquestes 219 planes, es passejarà per un món viu en què les persones i les coses, els noms i les formes de viure no s’assemblen de res a l’actualitat, però, paradoxalment, li contaran tantes de coses de si mateix que el seduiran com les bones contarelles clàssiques que són clàssiques per això: per la fascinació, per la commoció i pels plaers que produeixen. Les guardes d’aquest volum de Bearn reprodueixen en facsímil el manuscrit en català del principi de la novel·la. El català de Villalonga ha agafat consistència clàssica. No hi veig grans cruis a la casa de les paraules, de les frases, de les músiques del pensar. Les parets mestres s’aguanten bé amb uns treballs de saviesa formats de teringues de mots fets a consciència perquè puguin resistir les derrotes del temps. Bearn no té formiga blanca i els llenguatges planers, amb un ascetisme lèxic i sintàctic, saben els ginys i els revolts, l’art de desfer i tesar el català, perquè amari el lector. Tot això acompanyat per les maniobres del divertiment, d’un humor de visionari que s’amaga davall les estratègies del relat i que et fa moure de totes maneres els risoris de l’esperit. Bearn és també un clàssic perquè ha aconseguit ser un monumentum per a nombrosos escriptors contemporanis. Ad hominem puc dir que és un dels meus mestres i basta llegir alguns dels meus textos per saber que m’ha servit de pedrera per extreure un bon gruix dels materials verbals més nobles i necessaris per als meus llibres. I amb aquesta darrera relectura he trobat un nou suggeriment: Bearn és un clàssic de la insularització (a més a més que Lampedusa era per Villalonga un “germà de l’ànima” i ell va traduir al català, molt malament, Il gattopardo). Bearn circumscriu un territori i uns personatges, els aïlla, els illaïtza. Bearn pot ser el començament de recerques sobre l’escriptura de la insularitat. Bearn obre reptes: batega.
