CAL LLEGIR TRES O QUATRE LLIBRES ALHORA. Crec que la primera persona que em va donar aquest meravellós consell que no he abandonat mai va ser la meva professora del Col·legi Ramon Llull de Manacor, donya Joana. Una valenta dona que a final dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat ens feia a un grup de xitxarel·los manacorins i altres herbes classes de literatura. Amb ella vaig aprendre a fer dictats, a llegir en veu alta, a recitar i aprendre de memòria poemes. Tot un conjunt de coneixements pràctics que m´han anat molt bé per a la meva felicitat humana posterior en tots els terrenys. I record que això de llegir un parell (mallorquí) de llibres alhora es va convertir en un costum i en una delícia. Els motius són senzills. Si llegesc quatre llibres, per exemple, cerc que els quatre llenguatges que em donen siguin ben diferents: un és una novel·la on entr per trobar la narrativitat d´una història que s´allarga en el temps i en els esdeveniments diversos, l´altre és un assaig que m´ensenya territoris de la ciència que no coneixia gens ni mica, l´altre és un llibre de poemes que em fa navegar per un llenguatge dens, rodó, exacte, que em dedic a llegir en veu alta, per poder captar la musicalitat i la riquesa de sentits que aquells versos duen dedins, i l´altre és un llibre de relats on trob aquelles petites peces verbals que en poques planes em mostren històries plenes de vitalitat. La lectura d´un llibre em descansa de la de l´altre i quan vaig de l´un a l´altre estic sempre amb la llegiguera a punt, en punt.
UN PARELL DE LLIBRES QUE M´ACOMPANYEN. M´agraden les novel·les curtes i bones perquè agafen la potència de la novel·la i l´energia elèctrica del conte. Aquesta, Tota una vida (La Campana), de l´austríac Robert Seethaler, diu la veritat des del títol. Ens conta la vida d´Andreas Egger, que fa balanç de tota una existència en què ha viscut de tot i molt: l´amor, la guerra, el dolor, la pèrdua, l´angoixa, l´alegria. Un personatge sensible que sap mirar enrere sense penedir-se de res del que ha fet. Admirable. M´entusiasma quan recorda que a trenta-tres anys l´apoderat de l´empresa on feia feina li va dir unes paraules alades: "Pots comprar les hores d´un home, pots robar-li els dies o fins i tot prendre-li tota la vida. Però a un home ningú no li pot arrabassar un instant." I ell ha estat un col·leccionista d´instants memorables i tan senzills com les passejades per la muntanya amb Marie quan contemplen el paisatge i s´asseuen en una pedra i l´instant esdevé bell i etern. Hi ha també al llarg del llibre una contemplació de la mort tan difícil en la literatura d´ara en què sembla un tema inexistent. L´anar vivint que és una manera d´anar morint queda molt ben reflectida en unes frases d´un company de feina d´Andreas que no em puc estar, per la seva essencialitat, de citar in extenso. Escolta bé, Lectora fidel: "Això de morir-se és una porqueria. Amb el temps anem perdent. Amb alguna gent, la cosa va de pressa, amb d´altres tot plegat pot durar, des que neixes vas perdent primer una cosa després una altra: que si primer un dit del peu, que si després un braç; que si primer una dent, que si després la dentadura; que si primer un record, que si després tota la memòria, i ara això i ara allò, fins que ja no queda res. Després llencen el que queda de tu en un forat, l´omplen de terra i llestos!" M´agrada aquesta lucidesa tan silenciada en els temps que corren.
Roland Barthes, aquest immens maître-à-penser (crític, semiòleg, professor, assagista) de la França dels seixanta i setanta del segle passat (crec que és la segona vegada que parl del segle passat. Bon símptoma!), apareix en català en un dels seus llibres més significatius de la primeria: Mitologies (Àtic dels Llibres), en una estupenda traducció de Cristina Mora i amb un pròleg ben il·lustratiu de Xavier Antich. Són cinquanta-tres microassaigs, que va publicar mensualment entre 1954 i 1956, en què intentava fer una lectura heterodoxa de la quotidianitat entre la semiologia, l´etnologia i l´antropologia. I agafa uns objectes d´estudi del seu entorn més vulgar: el darrer model de Citroën (el Citroën tauró, que m´entusiasmava per la seva suspensió. En tenia un l´amic i gran actor i director Josep Maria Flotats), la boxa, Paris Match, el Tour de França, el bistec amb patates, Greta Garbo, les joguines, etc. I posa una mirada nova sobre aquests signes i ens desvetlla el seu significat social, ens desenvolupa la seva simbologia i la seva capacitat mítica. Ens diu a les clares que els humans necessitam mites per viure, per explicar i explicar-nos, per organitzar-nos, per viure. Com que Barthes més que teòric és escriptor, els seus textos esdevenen petites narracions en què per un cantó defineix el mite i per l´altre en fa una crítica ben radical. I per aquesta voluntat d´estil, el llibre no ha quedat obsolet encara que les mitologies d´avui serien ben diferents. Als que érem joves oberts a les idees noves de la França dels seixanta Roland Barthes va fer el paper de guru que ens ensenyà a mirar el món i la cultura, d´una forma nova, crítica i engrescadora. Llibre molt recomanable! Coincidint amb la relectura de Mitologies acab de comprar, via Amazon, un DVD sobre Barthes que també recoman efusivament als barthesians i amadors de la llengua i el pensament francès: Roland Barthes (1915-1980). Le Théatre du Langage (Ina Editions), de Chantal Thomas i Thierry Thomas. El gra de la seva veu, la seva intel·ligència ràpida, aquesta mescla d´exigència i vulnerabilitat, la tendresa que exhalava, tot això es reflecteix en aquest documental magnífic que constitueix per un muntatge hàbil d´arxius, articulat a l´entorn de la paraula barthesiana, un autoretrat íntim i viu.
Un conjunt d´emissions televisives on va participar Barthes (Apostrophes de Bernard Pivot, que dura una hora, i nombrosos fragments d´altres intervencions sobre la inspiració, el cos, els Fragments d´un discurs amorós, els enciclopedistes, etc.) constitueixen un complement extraordinari per conèixer a fons la persona de Barthes i la seva manera seductora, elegant i molt intel·ligent de dir les coses del món.
