Tothom pertany a una cultura. No tothom és culte. Pertànyer a una cultura és inevitable. L´adquirim involuntàriament en aprendre, com a mínim, la llengua dels nostres pares, junt amb tot un seguit de costums, creences, valors, etc. En aquest sentit parlem de la cultura ianomani, de la japonesa o de la catalana, tant si es tracta, per tant, de les mal anomenades cultures primitives, de les orientals, o de les mes properes, en qualsevol lloc i època. Però, què entenem per persona culta?
Sens dubte la qüestió es pot enfocar de diferents maneres, com ja ho han fet els meus predecessors en aquesta columna. La meva proposta consisteix en considerar metafòricament a les persones cultes com a coneixedores d´una determinada cartografia que els facilita un cert tipus de navegació. Un bon navegant coneix les costes i els seus fars, els tipus d´embarcacions amb què es pot trobar i quines obligacions té envers elles, les eines tradicionals o modernes que permeten orientar-se, comunicar-se i detectar problemes, els símptomes metereològics, etc. De manera anàloga, la persona culta, en escoltar o llegir, és capaç de reconèixer bona part de les al·lusions i referències que es fan més sovint en els discursos amb què es troba i la rellevància dels personatges, fets històrics, tendències polítiques o artístiques, moviments socials, descobriments científics, etc., al·ludits. És també capaç de copsar les relacions que es donen entre tots aquests i de desplaçar-se, per dir-ho així, d´un a l´altre d´aquests elements. Coneix i sap manejar, a més a més, les eines que li permeten resoldre els dubtes i trobar la informació adient en cas de desconeixement d´alguna d´aquelles al·lusions i referències: enciclopèdies, llibres de consulta, atlas històrics o geogràfics, bibliografies, etc., i avui en dia, sobretot, coneix l´eina que abasta gairebé totes les altres i que als qui tenim certa edat ens va canviar la vida d´una manera que de joves ni tan sols podíem imaginar. Em refereixo, és clar, a la miraculosa combinació de computació i intercomunicació que tanta gent té a ca seva: un ordinador connectat a la World Wide Web. Per dir-ho en una paraula: internet.
La metàfora inicial de la cartografia i la navegació resulta ser en aquest cas encara més adient en la mesura en què un requisit bàsic per moure´s per la xarxa es decidir quin navegador volem fer servir: naveguem per les pàgines de la xarxa (web pages) on es desplega davant nostre un hipertext oceànic (per seguir amb la metàfora). Un hipertext consistent, segons la Viquipèdia (on, si no, havia de cercar-ne la definició, per corroborar el que he estat dient fins ara?) en "un sistema d´organització basat en la possibilitat de moure´s per dins un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau". Malgrat els obvis inconvenients, entre d´altres, del malware i les fake news (que equivalen als esculls que tot navegant ha d´esquivar) per mi internet és l´eina cultural més potent que ha existit mai.
