A principis dels anys noranta vaig enviar un article a un diari de Madrid amb l´expressió políticament correcte. El cap de la secció de cultura -el qual, per cert, arribaria a ser ministre i ara està castigat i conhortat en un despatxet d´una universitat catòlica- em va dir que l´escrit li havia agradat, però que suprimiria la fórmula políticament correcte perquè, segons va dir, "aquí ningú sap què és això de la correcció política". El futur ministre no anava desencaminat, però no per molt de temps: a Espanya aviat s´establiria el que per a molts era una forma d´integrisme d´esquerres, un nou puritanisme dels progressistes i de les universitats. ¿Qui dubta que hi va haver excessos en l´aplicació dogmàtica d´aquesta ideologia? Però, ¿qui dubta, també que en general tots hi hem sortit guanyant amb l´equiparació de les dones, els drets dels homosexuals, els guanys legals de les persones amb discapitat, la tolerància amb els estrangers, els diferents de pell, els qui creuen en un altre déu o no creuen en cap?
Revisant la història de la música, al melòman se li poden posar els pel de punta amb la mala fi d´exemples d´horror cru que coven entre les simfonies i òperes, en l´arc melòdic d´una ària o el potent do de pit d´un tenor, entre el delicat diàleg instrumental d´un quartet de corda o la subtilesa d´un Lied. ¿Hem de repetir que Wagner era un antisemita descontrolat? ¿Què feim amb Richard Strauss i Xostakóvitx que van flirtejar respectivament amb els règims de Hitler i Stalin per aconseguir guanys professionals? I a on podem ficar Hans Pfitzner, compositor d´una magnífica òpera, Palestrina, i al mateix temps un nazi frenètic i imperdonable?
I si ens posam a llegir els arguments de la majoria d´òperes que es representen diàriament, ¿quantes se´n salvarien? ¿Com es possible, que un violador com Don Giovanni, tingui algunes de les melodies més belles de tota la música, tonades que ens el fan simpàtic, seductor, atractiu sexualment i psicològicament i mitiguen per tant la seva deriva moral? Ah! I vet aquí l´ària de Monostatos a La flauta màgica de Mozart, quan diu que els negres han d´evitar l´amor perquè "són lletjos". Per no dir res de l´anti-semitisme del text de la Passió segons Sant Joan de Bach. ¿És possible que el pilar de la música occidental es cregués textualment el text que va musicar, un text que exhorta a matar jueus, entre altre coses?
¿I el gran Puccini? Madama Butterfly i Turandot són insults a les cultures i els habitants del Japó i Xina, els quals són representats com éssers dèbils, servils i sotmesos als poders occidentals. ¿I Rigoletto de Verdi, que representa una persona discapacitada (un geperut, coix, vell i lleig) de verinosa maldat causada precisament per les seves tares físiques? ¿Hem d´aclucar els ulls davant totes aquestes barbaritats i gaudir de la música sense contextualitzar-la? ¿No seria això com abusar dels dolços sense conèixer els seus possibles perills per a la salut? ¿A on és el terme mitjà? ¿Quin futur tenen les músiques políticament incorrectes? Com treballadors de la cultura -professors, articulistes, crítics, divulgadors- ¿què podem fer?
Fa uns anys, el Metropolitan Opera de NY va decidir fer alguna cosa: no va maquillar la cara d´Otello de negre per mor de les connotacions racistes que té aquest maquillatge. (Efectivament, els ministrels shows en els EUA eren espectacles que ridiculitzaven els afroamericans, els seus accents dialectals, els seus balls. Sovint els actors eren blancs amb maquillatge negre; amb el temps van ser actors negres maquillats incongruentment de negre). I també han sortit molts de programadors d´òperes i concerts que suprimeixen els texts ofensius de Bach i Mozart, i el públic ni ho sol notar. Dins aquesta mateixa línia de correcció política, en el món universitari ara s´han posat de moda els trigger warnings, advertències als alumnes de si un passatge literari concret, una ària d´una òpera o la biografia d´un pintor mostra senyals o és directament masclista, sexista, homòfoba, etc. ¿Serviran de res aquestes mesures o desnaturalitzen les obres d´art infantilitzant l´alumne? ¿No hauria de ser l´art corrosiu, fent-nos sentir incòmodes? En tot cas, no hi ha dubte que ja hem perdut la innocència i ara ja sabem allò que Walter Benjamin va afirmar fa anys: tota obra d´art, en el fons, està enfitada de sang.
