La periodista madrilenya Rosa Montero veu reconeguda la seva tasca literària amb el premi Nacional de les lletres 2017. Aprofitant l´avinentesa he volgut rellegir el seu darrer llibre: "La Carne". És sens dubte la seva novel·la més atrevida i diria més personal: premi primavera de Novel.la, Premi Grinzane Cavour, premi Qué leer al millor llibre de l´any i premi de la crítica de Madrid.
El títol, senzill i simple, adequat. La carn és l´essència d´aquest llibre que amaga sota una lectura fàcil un passeig pel sempre complicadíssim món de les relacions humanes i molt més d´aquelles considerades impossibles o d´entrada destinades al fracàs.
Rosa Montero reflexiona sobre el pes de l´univers racional i tots els seus interrogants per acabar fent una emotiva declaració de principis: "Al final, todo acaba por desembocar en el amor. Y en el daño".
Parla de l´inexorable pas del temps, de la presència de l´atrevida joventut, de la por a la mort, por a la soledat, por a tots els embolics del dia a dia, por en tots els matisos i colors.
De l´escriptora admiro l´aparent senzillesa amb la que ens conta les històries, la gran naturalitat i frescor de la seva prosa i el dir les coses sense massa floritures ni innecessàries retxilleres.
Sempre quedo enganxada a les primeres pàgines del seus llibres. Penso que no és casualitat que la majoria sedueixen al lector en poc menys de 20 minuts. "La carne" no és una excepció:
"La vida es un pequeño espacio de luz entre dos nostalgias: la de lo que aún no has vivido y la de lo que ya no vas a poder vivir. Y el momento justo de la acción es tan confuso, tan resbaladizo y tan efímero que lo desperdicias mirando con aturdimiento alrededor."
Soledad, la protagonista, és fortalesa i fragilitat a la vegada . Comissària d´una exposició sobre autors maleïts que està organitzant per a la Biblioteca Nacional amb el títol de "Arte y locura" veu de sobte la competència de la joventut més irreverent que li planta cara amb força i poc tacte. Aquesta exposició és l´escenari que Rosa Montero aprofita per treure la pols a algunes de les més potents i passionals històries d´amor que, com totes elles, sempre tenen el color blanc i el negre: Guy de Maupassant María Lejárraga, María Luisa Pombal o Pedro Luis de Gálvez omplen les pàgines del llibre per mostrar un tràgic destí degut a les bones o dolentes decisions preses a l´atzar.
A "La Carne", Rosa Montero parla de tirania del sexe, dels dubtes, de les incerteses, de l´imprevist destí i sobretot de les cicatrius que la vida estampa a la pell, a la carn, de les cicatrius que deixen marca i cada cop que les veiem ens bull el cervell.
És una història d´amor, un amor que els seus protagonistes compren i venen, necessiten , és un donar i rebre, un estira i amolla, un univers sentimental on hi caben tot tipus d´emocions.
El llibre és un ventall de passions, passions que ofeguen a tot aquell que té forta necessitat d´estimar, passions que deixen a cops gust a cendra, un gran buit que crema múscul, pell i carn i desemboca en un apocalipsi que s´estenen més enllà del cor.
Soledad (hauria de dir Rosa Montero???) es una dona competent amb 60 anys per companyia i un passat irreparable que es timbaleja i mostra plena d´inseguretats davant un destí incert.
A mesura que va envellint, queda fascinada i presonera de la textura de la suau pell del seu jove amant, viu el turment i l´èxtasi, viu la por i l´esperança, la tendresa cap a la malaltia de la germana, la força i la debilitat, viu dies fregant al cel perquè prèviament coneix la rutina de la presó diària.
La mateixa Rosa Montero compareix al final del llibre com una més d´aquestes dones que juntes conviuen dins Soledad.
