cia, crítica literària, traducció, correspondència, assaig o poesia-, les següents línies posen l´accent en l´obra poètica, la qual ha tengut múltiples edicions i revisions crítiques, i que en el seu moment es va considerar molt rellevant i mereixedora de distincions i premis (Crítica Serra d´Or, Lletra d´Or o Premi Nacional de la Crítica).
Josep Maria Llompart fou, durant la segona meitat del segle passat, un referent en la vida cultural balear. En aquell temps coexistien dues cultures: la local (clandestina, militant, catalanista) i l´oficial (franquista), vehiculada pel castellà, i sotmeses ambdues a la censura més fèrria de les publicacions i de tot el que suposàs la vida cultural. Una imposició exercida per funcionaris addictes al règim i per eclesiàstics, que generà un plumbós panorama del qual no es lliurà Llompart ni altres coetanis seus, com Blai Bonet o Miquel Àngel Riera.
Entrant en matèria, ja en el seu primerenc Poemes de Mondragó (1961) s´aprecien trets temàtics que conjecturen la seva posterior evolució, mantenint-se fidel a característiques que conformaran la seva obra poètica. El poemari conté, en forma de grups, aspectes de la intimitat domèstica i familiar, una espècie de quotidianitat tenyida de nostàlgia (infància, joventut), juntament amb una exaltació de la vida rural, records festius i amors novells, com a "contempla el pas pel camí sense fita, / mentre fendeix l´arada temps i somni", on es metaforitza amb elements de la naturalesa i sensorials.
Tot allò es trasllada a un tipus de metafísica de l´existència (els eterns temes del sentit de la vida i de la mort) en el poema al trànsit de la poetessa Celia Viñas (cunyada de Llompart), en què mussita: "Ara ja saps la mort. / No et / calen versos / ni ocells ni primaveres per / alçar-la". I reafirma: "Ho veus? No s´ha aturat un / sol rellotge / ni s´ha estremit la seda de la / cala". Amb tot, culmina en allò passional i la seva posterior decepció a "S´estimaren, s´amaren", amb la cita del Nobel Vicente Aleixandre ("Se querían, sabedlo"): "...En desvetllar-se l´endemà ella creia / que a l´alcova hi havia olor de / roses, / i ell pensava el primer vers d´un / poema / que mai no arribà a escriure".
A Terra d´Argensa (1972), l´ara homenatjat recorre a una cita de Salvatore Quasimodo ("Ed è súbito sera") i torna a ressaltar la vida pagesívola ("Passa, passeja, va a la feina. / Els arbres -fulles verdes, grogues"), que acaba en una pausa de la quotidianitat: "De sobte, la nit". I a "Memòria d´un viatge" -poema llegit a las converses literàries a l´Hotel Formentor el 1959, amb motiu d´un homenatge a Costa i Llobera i publicat a la revista Papeles de Son Armadans (l´escriptor treballà des del 1956 fins el 1961 a la revista creada per Camilo José Cela) - el mallorquí segueix enaltint la identificació de l´habitant amb l´entorn natural i la seva situació social dins el desolat panorama abans esmentat: "Aquests homes / no diuen mai: la nostra terra, / perquè ells són / la nostra terra".
Sense deixar de costat les seves evocacions de l´ahir, al poema "Cançó d´anar de putes" (Memòries i confessions d´un adolescent de casa bona, 1974), fent ús de la ironia però també de l´element tràgic, lamenta el poeta que "per la sang / nedava l´infant, / pel carrer / l´ocell de paper" i culmina: "Aspre sever del misteri / esgrellat. / Joguines trencades suren / al forat de l´excusat".
Mentre, torna a una espècie de memòries en "Homenatge a Galícia", terra de la qual tornà essent un nin de curta edat, a mode de cançó de bressol, impregnada de saudade i reviscuda des del temps i l´espai, amb la connotació d´un culte als morts, tan present a la Galícia tradicional: "L´heura dins els ulls dels morts, / dins les llàgrimes dels morts, / estrenyent cada paraula, / florint per cada paraula". Reprèn l´escriptor la temàtica gallega, publicant l´any 1976 la traducció de Quinze poetes gallecs, amb creacions de Rosalía de Castro o Celso Emilio Ferreiro. Amb aquest darrer el va unir una especial amistat i correspondència epistolar, sorgida arran del treball que desenvolupà Llompart a l´empresa editorial de Cela.
El 1979, Llompart publica Urbanitat i cortesia, poemari en què introdueix simbolismes màgics, a partir dels quals s´arriba a Mandràgola (1980). Aquest llibre rebé molt bones crítiques i acceptació dins el panorama cultural balear i català de l´època. Es llavors quan abandona el realisme i l´evocació d´un ahir -tot i que persistiran elements antropològics relacionats amb la mort i l´efímer transcórrer vital- i dóna pas a una elaboració exhaustiva i interna del llenguatge, sense perdre eclecticisme i ponderació: "Sóc verm damnat, humiliat, darrera / onada ardent en mar de llim i fang, / crit en la nit, desesperada espera".
Sense oblidar la depuració al màxim de l´expressió i de l´estructura poètica, s´atreveix amb l´experimentació formal, recorrent inclús al sonet shakesperià, que en el seu tercer quartet "publica al temps, esbaldregant confins, / tota la mort d´aquell que en la més alta / flama de glaç, contell, clavell exalta / contra corrent i vent, ombres endins" i l´apariat del qual exclama: "Digues la nit, l´alosa malfadada / en estrany lloc e en estranya encontrada", evocant Jordi de Sant Jordi. Després vendrien La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992), que al seu "Camí de perfecció" recorda la inconsistència de la realitat ("Mai no et deturis: / no hi ha fi ni principi. / Però les roses / cada cop més vermelles / les passes t´encatifen").
En definitiva, a dia d´avui l´obra de Josep Maria Llompart segueix vigent, molt actual i hauria de ser reconsiderada sobretot per les noves generacions, ja siguin de lectors o creadors, com a part dels clàssics imprescindibles i dels models aptes per a conformar una veritable tradició literària.
