Un lingüista ha de començar dient que la diferència que hi ha entre cultura i cultures és la mateixa que hi ha entre llenguatge i llengües. Després es pot estendre parlant de la diferència entre cultura i expressions culturals, i tot plegat fa un discurs acadèmic ple dels plecs i replecs previsibles que constitueixen un format de comunicació. La cultura és això, un conjunt de convencions implícites que ajuden a comprendre el món i a comunicar-s´hi.
Ara s´imposa una moda que m´inquieta molt. Es tracta de la "cultura de l´experiència". S´organitzen conferències i exposicions que difícilment recluten un públic suficient per animar els organitzadors a proposar-ne més. Suposem que convidau l´expert europeu més sabut en art gòtic. Alerta! Teniu moltes possibilitats de mostrar els peus davant l´expert. Organitzau una visita a qualsevol dels edificis gòtics de Palma: us hi vindran famílies senceres. Si, a més a més, ho adornau tot amb llegendes acabades d´inventar mentre us col·locau el vestit de roba de folre o de tergal amb el qual rebreu el públic, ja no us puc ni dir l´èxit que tindreu.
Només és un exemple, però un exemple de com les coses poden anar exactament al contrari del que hom hauria pretès. Hauríem volgut que els hàbits culturals ens duguessin a la reflexió i aquesta reflexió a l´esforç per assolir una vida més satisfactòria, ja no dic feliç, que és un terme insuportable. Ah, doncs no: sembla que és millor una acumulació de vivències que faci innecessària la reflexió, que és la font de totes les infelicitats necessàries i el combustible per fer que una persona es posi en acció per a canviar el món.
I anau alerta perquè aquesta concepció de la cultura és de tot excepte gratuïta. Fixau-vos que darrere una activitat d´aquestes sempre hi ha un argument de rendibilitat econòmica, l´explotació del patrimoni cultural i natural, la cultura al servei de la captació de grans masses de visitants que acaben per fer malbé el patrimoni que es volia posar en valor, els grans muntatges de les indústries de captació de subvencions públiques, tot això. A l´altre costat, en canvi, la pervivència dificultosa d´una cultura íntimament lligada amb l´educació i amb l´educació de l´esforç, la ciència, la filosofia i la creació de nou patrimoni, sovint immaterial. Sí, una cultura que no cerca el rèdit immediat, fins i tot en forma de reconeixement públic.
No podem supeditar la cultura a la necessitat de rendiments materials immediats. Això no és cultura, és pura especulació de curt termini. M´interessen els moviments de llarg termini, els que es fan amb la seguretat que hi ha un futur possible més harmònic que l´actualitat. L´activitat econòmica acceptada acríticament no pot ser el condicionant de la creació ni la transmissió cultural. La cultura s´ha de lligar estretament a l´educació, aquesta activitat que és com omplir una marjada de plançons d´alzina: qui ho fa no les veurà grosses i esplendoroses... però sap que ho ha de fer. A mi m´agradaria veure els nostres barris i pobles esponerosos d´ateneus culturals, llocs on qui sap una cosa la pogués contar als altres, com si fos un banc de temps de formació; llocs on les institucions invertissin en futur. I perdonau una referència concretíssima com a mostra: l´exemple de la Universitat Oberta per a Majors així com es va concebre als inicis és un bon camí. Jo voldria una institució de promoció cultural oberta a tothom, sense títols, just per fomentar la difusió de la cultura enfocada cap a la gent, tota la gent. Voldria que la promoció cultural es fes amb intenció d´arrelament. Vull futur.
