Fins fa ben poc, quan en una tertúlia es comentaven les indiscrecions sexuals d´una persona absent, se solia prendre com una gràcia, una broma que ens feia riure, però que no era de la nostra incumbència. Ara, sobtadament, tot ha canviat. Per a començar aquelles suposades "indiscrecions" possiblement no eren simples badades llibertines, sinó casos d´assetjament, abús i fins i tot violacions. ¿Què ha passat? ¿Hem tornat tots de cop i volta puritans?
En els darrers mesos, en els EUA, una teringa llarga de polítics (Clinton i Trump, entre ells) i estrelles de Hollywood (Kevin Spacey) han estat acusats d´assetjament i abusos sexuals. Mentre totes aquestes inculpacions afloraven, jo anava pensant: qualsevol dia tot això arribarà al món de la música clàssica. I efectivament, ja ha arribat: un estudi britànic publicat recentment assevera que més de vuitanta per cert dels músics enquestats ha sentit rumors d´assetjament en les seves orquestres, teatres, fins i tot conservatoris. De vuit-centes persones, unes cinc-centes (!!) afirmen que han patit assetjament directament, algunes fins i tot abús. (La definició d´assetjament i d´abús, termes jurídics, sobrepassa l´ambició d´aquest escrit i pot variar molt. En tot cas, el contacte físic forçat és abús; un comentari picant o verd en un lloc de treball és assetjament.
En el món de la música clàssica el cas més sonat ha estat el de James Levine, un dels directors d´orquestra, fins ara, més reverenciats del món, el qual ha estat acusat formalment d´haver tingut contactes sexuals amb menors. La majoria d´aficionats a l´òpera que l´hem vist dirigir dotzenes de vegades coneixíem aquests rumors, però no els donàvem la importància que es mereixien; tristament, no estàvem mentalitzats per acceptar que fins i tot quan no hi ha violació, hi pot haver assetjament i abús. A més a més, ens podíem excusar -inexcusablement, vist retrospectivament- que just eren xafarderies que no s´havien demostrat.
Hi ha més casos. Fa uns dos anys Philip Pickett, un dels pares fundadors de la interpretació històrica amb instruments originals (el seu enregistrament del Llibre Vermell de Montserrat és insuperable), fa uns anys va ingressar a la presó, convicte d´abusos sexuals amb alumnes i col·legues. James Rhodes, per una altra banda, popularíssim pianista i divulgador hipster, ha relatat detalladament en els seus llibres les violacions que va patir entre els sis i deu anys per part del seu professor de gimnàstica. Rhodes atribueix a aquelles violacions la seva drogoaddicció, desequilibri mental i tendència a l´automutilació. La llista podria ser infinita, però aquests casos serveixen per donar una idea de les dimensions del problema.
El cas és que, en el món de la música, no hem mirat mai prim en matèries sexuals. La música -i de fet totes les arts- són un refugi òptim per les orientacions sexuals tradicionalment discriminades. Un al·lot que se sent incòmode i fins i tot mortificat per no jugar a futbol en el pati del col·legi, se sentirà protegit en una classe de cant coral o en la intimitat d´una lliçó de violí. Ho sé per experiència. Quan aquests alumnes tornen grans poden ser molt tolerants amb les indiscrecions dels altres perquè han après que aquesta ecologia de tolerància també els ha beneficiat a ells.
Durant anys, en el món de l´ensenyament musical, tots hem vist, sense donar-li la mínima importància, com professors i alumnes es colgaven junts, tant si eren parelles del mateix sexe com si eren del sexe oposat. Ho consideràvem un tema consensual que els incumbia únicament a ells. Record que fa trenta anys jo tenia un professor que feia festes a la seva casa d´estiueig davant la platja. Cada cap de setmana, hi convidava alumnes mascles; feien paelles; se solejaven; es dutxaven voyerísticament per desferrar la saladina encrostada en la pell bronzejada. Tothom al conservatori sabia que aquell professor era gai, però per qüestions generacionals no se´n xerrava obertament. En el món de la música, era perfectament acceptable aquella proximitat amb joves esclatants de joventut i ambició artística; i a més, sabíem que no s´arribava mai a la intimitat perquè ell era un reprimit. Just cal afegir una cosa: aquest tipus de situació avui en dia seria simplement i categòricament inacceptable. ¿Ha guanyat la batalla el puritanisme o és millor prevenir que curar?
