Fa uns anys, l´artista nord-americà Michael Asher va participar en la biennal del Museu Whitney de NY amb una curiosa intervenció titulada Open All Night (Obert tota la nit). L´"obra" consistia en tenir obert el museu dia i nit durant una setmana seguida. Per raons pressupostàries, la setmana va quedar en tres dies.
Asher és una dels sants pares de l´art conceptual. El propòsit de les seves intervencions no és tant crear "obres" sinó qüestionar els límits del que se sol considerar art. En una ocasió, va presentar una exposició que consistia en eliminar la paret que dividia la galeria amb l´oficina o magatzem de la sala, creant, així, aquella curiosa sensació que hem tingut tots davant obres d´art totalment desconegudes i d´avantguarda: no sabem si una eina o un ormeig involuntàriament deixat en terra és part o no d´una obra d´art; o si un fil que penja del sostre és un component d´una instal·lació; o si el trepidant martelleig d´un compressor d´un edifici en construcció a veïnat de la galeria és part d´un possible sound art; o si una bassa de líquid enmig de la galeria és una insidiosa i pertinaç gotera o la intervenció d´algun artista. Per a Asher, forçar el museu a obrir tota la nit no és just ampliar l´horari de visites de la institució, sinó qüestionar les fronteres -les "parets"- que limiten l´art.
Fixem-nos, també, en el film de Christian Marclay The Clock (El rellotge), un collage de 12.000 escenes de pel·lícules amb referències a rellotges. Seguint les estrictes instruccions de l´artista el film s´ha de sincronitzar amb el temps real: quan, per exemple, un clip mostra un rellotge a les 7,30, s´ha de projectar a les 7,30 del temps real, ni un segons més o menys. Ah!, i una cosa més: la pel·lícula dura 24 hores, per tant, quan es va mostrar al MoMA, a la galeria que el representa i a la Bienal de Venècia -a on va rebre el cobejat Lleó d´Or-, les sales de projecció havien d´estar obertes tota la nit. A NY, segons el MoMA, 40.000 ànimes gojoses van veure The Clock. Alguns, segurament, van veure el film sencer (és mal de creure, però no se sap mai) i molts en van veure 5, 10 o 30 minuts, segons les seves preferències. Segons les mateixes fonts, un 4.000 visitants van entrat a veure la pel·lícula de matinada (el MoMA va tenir obert tota la nit durant un parell de setmanes). Clarament, l´acte d´obrir tota la nit un museu o una galeria és una forma d´art.
Les nuits blanches, matriu de les populars nits de l´art de Mallorca, foren iniciades a París i posteriorment exportades a totes les capitals d´Europa (i més enllà del continent) i també consisteixen primordialment en tenir els museus oberts tota la nit en dies assenyalats. A part de les nuits blanches i la seva missió festiva, hi ha museus que esporàdicament també obrin tota la nit, però en general per raons més bé prosaiques i pràctiques com vendre entrades i fer una bona caixa. El Gran Palais de Paris ha presentat en els darrers anys exposicions tan populars (centrades en Hopper, Picasso i Monet) que obrir tota la nit tenia per missió senzillament acomodar els milers de visitants que volien veure les mostres i el Denver Art Museum (Colorado) va fer una cosa semblant amb una macro exposició de Van Gogh. Queda clar que l´art apassiona les masses, sobretot a partir de mitja nit.
Una altre proposta germana en esperit a totes aquestes iniciatives d´art noctàmbul són les jornades dels open studios (estudis oberts), molt populars al món anglosaxó, amb dotzenes de tallers d´artistes oberts al públic durant un dia sencer i, a vegades, part o tota la nit. El visitant pot visitar l´estudi de l´artista; ensumar i tastar sense cap risc la vida bohèmia i deliciosament caòtica de la classe creadora; recordar quan un era jove i no havia de fitxar i no calia dutxar-se cada dia. També es pot comprar art, com a les nits de l´art. De fet, d´això es tracta, a pesar que no sempre s´aconsegueix.
