Narrativa La literatura és un diàleg amb la pròpia literatura, per damunt i més enllà de països i èpoques. Els millors crítics i estudiosos de la literatura ens han ensenyat i demostrat, d´altra banda, que les explicacions, interpretacions, lectures, de les obres literàries les hem de cercar en el seu interior; cercar-hi perquès a l´exterior pot donar lloc a exercicis brillants, però que, sovint, poc tenen a veure amb la literatura mateixa i amb l´obra que s´analitza.
La literatura, per altra banda, és un fabulós aplec de tradicions diverses; bé se sap que els més grans escriptors d´una literatura concreta aprofiten, recreen, rellegeixen, el bo i millor de la pròpia tradició, i, si fa falta, d´altres tradicions. És, a tall d´exemple, un mena de tòpic dels estudis literaris assenyalar que l´Ulisses de James Joyce és una relectura i, potser, homenatge, moderns de l´Odissea.
És la manera d´obrar que ha fet Carme Riera a La veu de la sirena, personal versió de la narració que va canonitzar Hans Christian Andersen. L´obra de Carme Riera parteix d´uns dels fonaments sobre els quals s´assenta la literatura des de sempre: la ironia. És a partir del deix irònic que l´embolcalla que s´ha de llegir la proposta de Carme Riera. No és el primer escriptor català actual que, a partir d´altres obres conegudes, cultes i populars, en fa la seva peculiar recreació; ha estat una pràctica recurrent en Quim Monzó; tenint en la ironia un ferm punt de partida.
Excediria les intencions i espai d´aquest paper escatir els punts de convergència i divergència del relat d´Andersen respecte del de Riera. La veu narradora de la sirena de Riera, de nom Cliodna, l´assumeix ella mateixa en primera persona, i, quan s´escau, assenyala justament allò que l´allunya de l´origen, com si es tractàs d´un parent llunyà d´aquells personatges que es rebel·len contra els seus creadors, no ben bé a l´estil de Pirandello o Unamuno, però sí marcant-ne alguna distància. Hem parlat de veu, apareix alhora la paraula en el títol, però justament allò que diferencia i singularitza la sirena rieriana és la seva mudesa. És tan forta la seva aposta per l´amor (és una sirena enamorada) pel príncep Ludwig que consent a tallar-se la llengua per no perdre´l; la veu és l´eina bàsica de les sirenes, l´instrument amb què encisen els mariners desesperats en les llargues solituds de les travessies; senyors assenyats i polits, tal és el cas de don Joan Alcover, tampoc no varen ser insensibles a les veus de les sirenes.
S´ha dit que la sirena de Carme Riera combrega amb alguns postulats del feminisme; en el sentit que és una dona (per amor renuncia a ser sirena per convertir-se en una dona «normal», un amor tenyit per la tragèdia de no poder ser expressat verbalment) que ha escollit per ella mateixa un destí (ha decidit fugir de casa, contravenint els desitjos del pare que fos una campiona olímpica de salts marítims acrobàtics), de manera lliure i personal. Per bé que fracassi, el viu amb totes les conseqüències; ella mateixa insinua que això no és una tasca fàcil per a les dones. La narració ben trenada i conduïda de Carme Riera, es pot acarar, en el que és un encert de l´editor, amb la versió del conte d´Andersen que va fer el gran Josep Carner amb el títol La donzelleta de la mar.
CARME RIERA
La veu de la sirena
ED. 62 (EL BALANCÍ), 128 P., 20,90 €
La voz de la sirena
LUMEN, 96 PÀGINES, 20,90 €
