TORN DE SAN CLEMENTE (CONCA), UN LLOC DE LA MANXA EMOCIONANT. I he passat tres dies en una sala d´exposicions amb onze artistes de la ploma i, sobretot, de la imatge fent obra per exposar i fent alhora un fanzín. La sala forma part del Museu d´Obra Gràfica de San Clemente, que és una de les tres seus de la Fundación Antonio Pérez de Cuenca. He tractat amb aquest artista i home de cultura de vuitanta-un anys (que vaig conèixer d´obra a través d´un llibre dels seus objectes fotografiats per Jean Marie del Moral, i fa tres anys en persona a l´estudi de París d´en Miquel Barceló, quan aquest li feia un dels seus retrats amb lleixiuet), amb aquest pont humà que nom Jean Marie del Moral que m´ha fet de Virgili en aquest recorregut manxec. Antonio Pérez és un home afable, savi, intel·ligent i molt divertit amb un humor que sobrevola totes les conversacions. Puc assegurar que he passat un guster físic i estètic en aquests dies en què he visitat ca seva (m´he sentit un germà diogènic d´aquell home que recull tota casta d´objectes i amb el seu art els converteix en peces úniques i magnífiques), la fundació de Conca (un antic convent de Carmelites del XVII que en les seves nombroses sales acull tota casta d´artistes del segle XX, des dels meus consagrats als més joves; destacaré la sala dedicada a Millares que m´impressionà per aquelles deu obres de gran format en què el gran Millares ens dóna una sacsejada d´altes tensions; però també hi ha els seus amics de tota la vida, Saura, Bonifacio, Gordillo, Brossa, Guinovart, etc., i nombrosos artistes universals que ha col·leccionat amb els anys com Fontana, Equipo Crónica, Barceló, Tàpies, Warhol, Zobel, Ràfols Casamada, Topor, Alechinsky, Niki de Saint Phalle, Bram van Velde, etc.) i la fundació de San Clemente (dedicada a obra gràfica i que es troba en un antic ajuntament renaixentista convertit per Antonio en un conjunt d´espais expositius sensacionals). Molt amic de Juan Marsé, vet aquí un fragment d´un retrat que el novel·lista li va dedicar al llibre de Jean Marie del Moral: "Cuando le conocí en París en el año 1961, ahora no recuerdo cómo ni donde. Seguramente en la calle -siempre me lo encontraba casualmente en alguna calle del barrio latino-, o sería tal vez en la Librería Española de la rue Seine, o en la de Robles de la rue Monsieur Le Prince, acaso en la terraza del Mabillon o en el self-service del Foyer des Étudiants, o en un cuartucho entrañable de la rue des Canettes -Maria y Aleix y Enric de Gerona, dos botellas de Beaujolais y un camembert y la sonrisa de Arlette-. En cualquier caso cuando le conocí trabajaba en Ediciones Ruedo-Ibérico de Pepe Martínez, aún le veo corrigiendo pruebas o empaquetando ejemplares de El laberinto español, y más adelante se empleó a fondo y al fondo -subterráneo- en la librería La Joie de Lire de Maspero. Siempre en París como en Cuenca, y lo mismo si està de paso en Madrid o en Barcelona, ha sabido preservar la soledad y su afición a callejear y a meter la nariz y el alma en exposiciones de pintura, encantes, museos, tascas y librerías."
Quan ens va dur a dinar (una meravella: migas duras, menudillos, ajo arriero, morteruelo, pijancos, filet de cérvol, etc.) a un pobletxo perdut entre aquells camps grocs, bellíssims i infinits, tacats de tant en tant per una alzina vella o dos pins pinyoners germans, n´Antonio em va contar amb aquella veu plena d´humor fresc i gruixat que un vespre que acompanyava en Juan Marsé a un hotelet del carrer Pont-Neuf de París se li va ocórrer un malnom d´un personatge de novel·la, El Pijoaparte, que en Marsé va convertir en protagonista d´aquella inoblidable Últimas tardes con Teresa.
TACACLÍSTICS ATTACK. Els Cataclístics ens convertírem en Tacaclístics per la influència de La Mancha i ens dedicàrem a abordar el fet poètic des d´una sala de la planta baixa de la Fundación Antonio Pérez de San Clemente, aquest poble d´uns set mil habitants ple de monuments Patrimoni de la Humanitat. Els Cataclístics, aquest col·lectiu heterogeni de més de seixanta artistes de les Balears, el País Valencià i Catalunya, ja havia fet una crida durant el mes anterior per recollir tota casta d´obres al voltant de la Taca. Hi havia serigrafies, fotos, dibuixos, poemes, adhesius, tampons, encunyacions, etc. I la setmana anterior onze ens traslladàrem al lloc per fer un taller obert o work in progress que marca, matisa i determina, mitjançant el treball en comunitat, els continguts que es materialitzaran el tercer dia, quan s´haurà acabat un fanzín i es farà un espectacle polipoètic que inclou les diferents disciplines que cultiven els integrants, combinació de tècniques plasticogràfiques artesanes amb potents i innovadores tecnologies audiovisuals, tot cimentat amb la paraula poètica i musical dita pels seus creadors.
Dit i fet. Vàrem fer feina com condemnats a galeres amb unes altíssimes temperatures ben seques (vorejàvem al sol els 40 graus) i aconseguírem crear un exposició de més de seixanta imatges que quedaran penjades a les parets fins al 2 d´agost, acabàrem tres-cents fanzins numerats d´unes quaranta planes, tots plens de taques i versos, d´encartatges, manipulacions, tamponatges, etc., férem un recital de textos molt variats, amb un especial homenatge a la figura del poeta Federico García Lorca, i hi va haver projeccions amb banda sonora original i en viu.
Tot un èxit. La gent del poble estava entusiasmada, a Antonio Pérez se´l veia feliç. Ha estat una festassa de feina, de creació i de bons resultats. Volen que hi tornem, que facem més coses a Conca i a Huete (on hi ha una altra seu fotogràfica de la fundació), ens digueren que érem uns reanimadors perfectes. Buffff! Visquen els Tacaclístics!
