En arribar setembre, i fins novembre, les cases, els blocs de pisos, comencen a fer olor d´hortalissa i verdures, perquè és l´època en què es fan les conserves per a tot l´any, especialment dels pebres i cols. Record que el meu primer setembre a Belgrad, quan vivia al barri de Zemun en un bloc molt alt i gran, va començar a sortir de gran part dels pisos olor de pebres torrats, però no per consumir immediatament com a Mallorca, sinó per fer-ne conserves, per la qual cosa no se´n preparaven mig quilo o un, sinó devers deu o dotze d´una sola vegada. He de reconèixer que a mi aquesta olor m´encanta i simplement el fet d´anar a agafar l´ascensor aquests dies em feia venir talent.
Els pebres també són l´ingredient per excel·lència d´una de les salses més bones que he menjat mai, es diu ajvar (que es pronuncia ´aivar´) i té, a més, albergínies, all, oli, sal i pebre bo. Es prepara per ebullició en olles durant hores i, segons la quantitat de pebre bo que un hi afegeix, pot ser més dolç o coent (enfadat en seria la traducció literal del serbi en aquest darrer cas).
Ja més endavant, les paradetes dels mercats s´omplen de muntanyes i muntanyes de cols, per preparar un altre menjar que també és una delícia, i si visitau Sèrbia recoman que la tasteu: es tracta de col fermentada amb sal. L´elaboració és llarga i demana també molt de temps, perquè aquesta verdura s´ha de trossejar molt petita i després s´ha de salar i tancar gairebé al buit unes setmanes, fins que es produeix la fermentació. Hi ha un problema: és que és un menjar molt delicat, si hi ha molta variació en la temperatura, aquest producte es tuda i es podreix. Ara bé, en bones condicions és un plat que és una exquisidesa i té variants diferents. La més vistosa i amb el millor gust és aquella a la qual s´ha afegit també remolatxa, que la fa molt suau i tenyida d´un color lila molt elegant: insuperable, no tan sols com a guarnició, sinó també com a plat complet.
Una altra cosa que em va sorprendre per primera vegada és que, a l´hora d´anar a comprar ous a qualsevol botiga o supermercat, a diferència de poder-ne adquirir sis o una dotzena com a Mallorca, a Sèrbia es venen en paquets de sis, deu o quinze ous i, si no se´n volen tants, els compres per unitats, a diferents preus segons les mides que tenen.
Un costum que m´encanta és que, si demanes un cafè, sempre te´l duen acompanyat d´un tassó d´aigua, fet que agraesc moltíssim perquè després de prendre´l m´agrada la sensació de frescor. I si un és realment amant d´aquesta beguda negra, ha de demanar un cafè serbi (variant del cafè turc, introduït quan Sèrbia formava part de l´imperi otomà). Es prepara de la manera següent: es fa bullir aigua, però abans d´arribar al punt d´ebullició se´n reserva una mica, després s´hi posa una cullerada de cafè molt (la quantitat depèn de si ha de ser més fort o més fluix) i es va remenant fins que el cafè torna bullir, que es trenca amb l´aigua reservada abans. Si s´ha preparat bé, fa una molta d´escuma i té un gust intens.
I, per a aquells que els agraden les cerveses rosses, la millor marca és Jelen. És fàcil de reconèixer: botella de vidre marró fosc, etiqueta groga i amb un cérvol com a logotip. És una empresa amb més de dos-cents seixanta anys, perquè va ser creada el 1756.
