Com puc vampiritzar el llenguatge d´una assassina? Crec que aquesta va ser la primera idea que em va venir al cap quan vaig començar aquesta història. He pensat molt en els poders de l´inconscient. Sí, l´inconscient forneix els materials que l´escriptor necessita. L´escriptura està dins el meu cos tant com dins el meu cap. Està dins el meu ADN i de vegades em sent totalment un mèdium d´alguna cosa que he de transmetre sense saber gaire per on vaig. És com una força propulsiva que està en mi i que sap el que faig fins i tot quan jo no en tenc ni idea. De vegades pens que podria escriure novel·les de sèrie negra. No m´atrevesc encara que quan hi ets tant et fa si hi ha un cos mort per un tret o per una història d´amor. O per una sobredosi. El narrador és el mirall. Allò que hi surt podria ser el reflex o la foscor de la vida.
Tota la vida és un mar, una navegació incessant. Rosa estimada, t´ho he de dir de cop. He mort en Julià Trobat. No, no et regiris ni t´acubis. Només ho sap na Francisca i ara tu. No estic boja. Na Francisca és aquesta dona feta que t´escriu a poc a poc i amb molta de serenor. Col·loc les paraules amb l´ordre que tu m´ensenyares. Empesa per les meves idees rebels que tu tan bé coneixes volia fer una carta sense punts, ni comes, ni majúscules, ni frases gramaticals. Per què no he anat per aquí? Pregunta d´amiga, com a tu t´agradava dir. El motiu sembla senzill. Et voldria contar tantes de coses, mentida, tantes d´històries de coses, que vull que sàpigues de mi mateixa que només si intent ordenar amb una cronologia acurada els sentiments i els fets podràs veure, d´enfora, sí, ja ho sé, de molt enfora, la silueta d´aquesta dona nova en què pens que m´hauria d´haver convertit. No deies que per a tu les metamorfosis eren font de dolor i de goig ensems? Ara, si en som capaç, te´n descriuré una de singular i que tu no coneixes: la meva.
L´amor és contagiós? El narrador voldria clarificar el fets i tot els emboira. Es pot pensar que el bessó de la feta comença quan na Rosa presenta a na Francisca en Julià Trobat a la terrassa del bar Bosch? En aquell temps de cerveses en què parlaren del malestar que hi havia a l´institut, dels problemes quotidians que patien amb els estudiants, pares i un director autoritari, pot ser que na Francisca intuís alguna cosa del que passaria molt poc després. Les dues amigues professores s´havien citat per preparar el viatge que feien plegades a Roma. Na Rosa havia realitzat totes les gestions amb l´agència i duia el full de ruta. Na Francisca recordava que el darrer matí a l´institut, assegudes davall una washingtònia altíssima, parlaren d´aquell hotelet que na Rosa coneixia, vora el castell de Sant Angelo i el Tíber, i, empesa per una energia interior, va tenir ganes d´agafar la mà de na Rosa, d´abraçar-se a aquella mà que quasi li fregava el lli color de crema del vestit. Va ser casualitat que en Julià Trobat fos amb na Rosa a la terrassa del bar Bosch? Va ser un atzar que na Rosa convidàs en Julià Trobat a apuntar-se al viatge romà?
Escriure una carta. Sé que em fa molt de bé aquest contacte de la mà i el paper. És com si fos un flux, un líquid que surt del meu cos. Ja sé que hi ha moltes troballes que passen en el moment mateix en què comences a escriure. No tenc ganes de reviure aquelles dues setmanes a la ciutat de les catacumbes. Allà vaig experimentar, amb dolors de part, el canvi. No t´estranyaren les meves migranyes sobtades? I aquella manera irònica de deixar-vos sols moltes de nits perquè havia de fer el meu reconsagrat diari? A Roma no vaig rapinyar ni una sola paraula a la meva plagueta negra! La segona setmana ja no dissimulàveu. Us agafàveu les mans quan passejàvem per la Villa d´Este, quan cercàvem un restaurantet pel Trastevere, quan anàvem en bus cap als Giardini de la Notte, quan visitàvem la casa de Mario Praz. Els darrers dies us besàveu a la boca fins i tot dins les basíliques. Hi ha tantes classes d´amor, tantes classes d´afectes, tantes classes d´ofrenes! Pens en la catedral dels matisos, que és l´obra de Proust, tan adorada per tu, Rosa, però sé que no puc allargar-me. No et contaré res, Rosa, de l´assassinat d´en Julià. Estic segura que t´agradaria conèixer-ne els detalls exactes. Som un poc dolenta. Na Francisca d´ara és una dona dolenta que sap que no es pot guanyar cap llibertat sense sacrifici. I em mossec la llengua i la ploma per no descriure´t els darrers moments que va passar sobre la terra aquell material amorós que havies cuinat entre carrers i places de la ciutat eterna. En Julià ja és dins l´eternitat del no-res. Rosa, no em queix de tu ni del meu destí, el coneixement de la meva desgràcia m´ha fet volar per damunt tot plena de compassió envers tu i envers jo mateixa. Només afegiré que la mort d´en Julià ha estat més humana que aquest ardor atroç que em consumeix. Si em vols denunciar a la policia és compte teu. Ja som molt enfora i sobretot, sobre tot, som una altra. Aquella Francisca que t´estimava també és morta i enterrada. Per desgràcia a Mallorca les desaparicions són molt corrents. Aquestes lletres, Rosa, no són cap testimoni, sinó el meu darrer regal d´aniversari perquè ja puguis dur el dol que et correspon. Esborr el teu nom, Rosa, de totes les cèl·lules de la meva vida. No t´escriuré pus.
Clau. La professora de català Antònia Suasi va rellegir astorada la redacció de la carta de na B. A. L., una alumna de segon de batxiller, com si un tauró la mossegàs a cada paraula, a cada idea, a cada fet. Era molt, molt tard. N´Antònia va prendre un orfidal i decidí que l´endemà de matí parlaria d´aquella redacció amb el director de l´institut.
