Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d'encarnacions

Amb les mans nues

Estimat Dàior, has de pensar la veu com un instrument

Amb les mans nues

L´aventurera subterrània. Saps que saps una cosa que valdria més no saber i per això t´encegues. Com es pot forjar una presència diferent? Com es pot trobar una nova consciència d´un mateix? Com defensar-se amb una filosofia de la violència? Això són preguntes que es feia l´objecte de desig del protagonista d´aquesta història, Guda, quan aprenia tècniques de cos a cos per protegir-se a poc a poc de qualsevol atac.

El narrador estima la carn indòcil i les rememoracions sobtades. Se sent dins un conjunt de tècniques d´immobilització que li barren el pas. Es demana si la presa es pot convertir en predador en un no-res i sap que les lluites d´emancipació tenen els seus impassos.

Ha agafat una situació banal. I l´empeny fins a l´absurd. Qui va ser ella per a acceptar dur un paquet a bord de l´avió per a un home que no coneixia? O no és així que va començar tot?

No puc contar-te, Guda, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho he anat a Solfoc, aquella possessió en decadència absoluta on cada cosa duu tactes teus, mirades teves, la teva empremta. He vist ditades als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d´espígol per viatjar als teus armaris gegantins on em tancava aquells horabaixes d´estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de sensacions! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què la humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Guda llunyana, et posaves a la cabellera viva de ritmes i moviments. Dolors forts he tingut quan la figura d´en David apareixia dins els ensomnis, com si la meva trista adolescència no s´hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant.

Aquest home que pateix un atac d´absència caldria que prengués trankimazín si no vol emmalaltir. Ha trepitjat tots els indrets del parc, i la memòria no existia. Un buit s´ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules lacrimals, i ha partit a l´escapada cap als estables. La ferum i la foscor de la boal l´han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadora dels records pels camins de l´excrement i del perfum de clovella d´ametla en fermentació càlida i fumejant. Ha fet un viatge per les fosques més negres del passat. Es guiava per la claror malva d´un porticó obert al fons d´una salota amb menjadores emblanquinades i voltes altes de marès. I s´ha trobat amb una barca. Era la barca de la infantesa amb el nom secret: T´estim. Ha tingut una girada de ventre quan ha pogut llegir amb els ulls els regruixos aquelles lletres que gravaren i pintaren quan eren uns nins i vivien dins les Geòrgiques més veres que han existit mai. Després ha entrevist la galera, aquella sala encoixinada d´ors amb rodes com una estora volant, en què anaven fins al llogaret d´Astracó, cala en Turqueta o al bosc tenebrós de Son Seriana. No hi havia el mul, en Griso, que es deixava tocar el barramot blanquíssim i somreia.

Aquí ell ha caigut en una estat de postració violenta.

T´estim com no he estimat mai ningú, és a dir completament. Aquesta unanimitat és en mi, crec, excepcional, i em deixa absolutament sorprès. He anat al fons de la pallissa i m´he col·locat en posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m´escapava del casal perquè tu m´havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quant hi havia al món. Era com si m´haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m´ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m´hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable.

Només el teu nom, Guda, es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava dins el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un plaer com aquest i produir-me uns efectes benèfics que irradiaven progressivament tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast de cada sentit malgrat que en veritat no fos més que un lent i progressiu esborrament. Imposant una tristesa i una lentitud returadora i magnífica en els gestos. Afegint una joia que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no-res són destruïdes. El meu nom, teu, Guda, sotmet el silenci.

On són els moviments de germinació? He sortit correntsos com si fugís de tu a l´escapada i de tot allò que pogués dur-me un àtom de la teva presència. En David no era ni un nom, i el sol rovellat m´ha ferit la vista com una pedrada. Però corria cap al foravila que tu no havies trepitjat mai, cap als cornalons del sementer que ben segur no en sabien res, de la teva existència. Suava, suava com un condemnat que fuig d´uns carcellers que l´amenacen de mort. He vist un redol verd i m´hi he tirat damunt com si fos un drap de salvació. M´he entretingut molt de temps dins l´herba que creix acceleradament després de les darreres tempestes.

Et veia quan anaves a prop de la bassa de l´Ardorera per recollir els primers plantatges d´aigua o orelles de llebre. Els blets, que neixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, et feien estremir. Amb les borraginàcies hi tenies una tendència clara: sempre deies que els pèls de la borratja no et punxaven i que el to verd grisós de l´herba berruguera t´entendria. Els esperons de gat, amb la seva rigidesa, et semblaven l´exemple de la humilitat. Les flors púrpures del clavell de blat s´eixugaven bé i també les de l´arenària. Els pèls glandulosos del borrissol deies que curaven les al·lèrgies. El calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos o esclafidors et feien juguera. El pèl de boc t´atreia. Les flors petites i en forma d´estrella del picapoll o picagallina t´hipnotitzaven. L´olor forta de la vulvària et marejava i quasi et desmaiares en una de les teves recol·lectes per la terra campa de Solfoc. No et pensis que no sàpiga les teves corregudes per un nord d´Àfrica en flames amb ell, en David, el meu enemic, el teu robador. La bova i l´espartet que creixen a les zones pantanoses dels aiguamolls de Corona et seduïen perquè et feien recordar metàfores de la Crònica de Muntaner, que devoraves de petita i aprenies de memòria com una contarella. Els caps blaus de vegades envaïen la biblioteca dins aquell gerro modernista de Lalique.

He agafat la plagueta de pell de cocrodil que em regalares fa tanta d´estona i que m´acompanya sempre, i m´he posat a fer borratxos com un orat: No obris els canteranos. No pugis a les golfes. No manyuquegis els guarda-robes. No cerquis dins els rebosts. Cavalca sobre la pluja i esbrinaràs els secrets dels calendaris, les roses místiques seques embolicades amb un mocador de randa, els quinqués abandonats amb les bolles de vidre color d´ambre, la corona de casament al fons d´un calaix, aquell feix de cartes d´amor que fan pudor de violer, l´inefable deixant de les tristeses.

No creguis ni una paraula del que et diran: prometen blat i et donen zitzània, prometen pau i et donen carnisseries. Si no anam vius, s´ho carregaran tot. Niguls flamejants t´ombrejaran el nom de cada cosa i els crits dels paons t´indicaran els camins de l´escapada. El cel és així: color de rata traginera. L´agulla de la brúixola es mou en totes direccions. On s´aturarà? No passis pena.

Malavejaràs fins que tenguis alè. Els cànyoms de l´amor no es poden rentar amb lleixiu. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en formiga, la formiga en nigul. No saps el color de les entresenyes? El terror i la bellesa es donen la mà. Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estemordida no sap de quin món és. Ja ho val!, diu la veu del Cor. Ja ho val!, repeteixen les Amigues. Ja ho val!, crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense força per moure un dit. Li posava peixos dins la naturalesa. La malmenava. Li pegava. L´arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú. Cabòries i daltabaixos t´enrevolten. No passis pena. La brúixola s´ha aturat en el punt de l´afecte. No has de passar gens de pena.

Enfora sent el motor d´un cotxe. No et facis il·lusions. Res no barata per les bones. Tornaré al casal a poc a poc, coixeu-coixeu, i sé ben a les clares tot allò que hi trobaré dedins: l´encant dolorós de la pèrdua inestroncable.

Compartir el artículo

stats