Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d'encarnacions

El centre és la perifèria

Estimat Dàior, l´atzar és un de les forces que has de fer servir més a l´hora de treballar en la teva obra. Això que anomenam atzar no és més que una altra forma d´ordre amagat entre els laberints d´una lògica que fins l´instant present quasi no ha volgut investigar ningú.

El centre és la perifèria

A- Encadenament aleatori d´esdeveniments. Teranyinament, teranyinament, teranyinament, aquestes varen ser les seves darreres paraules. Per què aquests mots esgratinyats en aquell quadernet de notes vermell en espiral em turmentaven? No podia ser que na Sally Alegret s´hagués inventat tota aquella peripècia per fer-me iniciar una recerca que no tenia ni cap ni peus? Quines claus bordes dins aquella novel·la inacabada —Viatge amb Anna Maria K.— em podrien servir per a donar llum tot aquell embolic on m´havia vist abocat quasi sense voler?

Em trobava damunt l´escala mecànica que em pujava al primer pis de l´aeroport de Son Sant Joan. Duia dins el cap, encara emboirat per una mala nit de nervis i malsons, la sensació que aquell viatge a Barcelona havia de ser el desllorigador que m´orientaria definitivament. Just en pensar en la paraula "definitivament" vaig tenir una girada de ventre. Els adverbis amb "ment" eren el camp de batalla d´en Salvi Vilafont. Ho havia anunciat moltes de vegades en els quaderns de notes d´una forma quasi imperativa. "Cal que m´escapi a la desesperada dels adverbis amb ment que em piquen com a mosques vironeres. Cal fer desaparèixer de tots els meus llibres els adverbis amb ment que només volen crear confusió i falses interpretacions. Cal assassinar els adverbis amb ment!!!" Allò em semblaven les passes accelerades d´un deliri, que m´interessaven molt més que les peripècies amoroses que eren les obligacions primeres de la meva investigació. Quan els policies miraven a la pantalla el meu maletí vaig veure que xiuxiuejaven alguna cosa. Segur que ja ho han vist i s´han malpensat. El policia grassonet i amb cara somrient amb bones paraules em va demanar que l´acompanyàs amb el maletí. Dins un despatx que feia olor de peus em va dir que l´obrís. Després, amb molt poca cura va rebostejar davall la camisa, el pantaló, un suèter i una muda per trobar aquella bollota negra. I això, què és? El vaig mirar amb cara de colló i vaig respondre amb tota la fredor del món: Vostè té dins les mans una pedra negra electromagnètica del riu Trois Rivières beneïda per un guru del poble inuit fa dos-cents anys en els boscos perduts del nord de les Grans Terres Canadenques. Com si li hagués amollat que allò era material radioactiu la va deixar de cop damunt la camisa, em va mirar amb cara rabiosa i em va ordenar que partís. Quan caminava cap a la llunyaníssima porta que m´havia tocat somreia lleument per tota aquella escena que m´havia sorprès. Amb això quedava clar que era un detectiu que fa el mossatge i que no tenia cap qualitat per a preveure les coses que m´havien de passar.

B- Cercava frases miraculosament oportunes. Sabia que no trobaria res que ja no hi fos. Feia voltes a tots els elements de la trama d´aquella història i em semblava que l´ordit era pobre i esfilagassat. Caldria que sargís moltes de les connexions que em semblaven sense sentit i arribàs a territoris en què podria treure el verd d´alguna cosa que en aquests moments em semblava un galimaties. Els seus escrits em posaven en un estat de joia, d´energia, de confiança, de reconciliació amb el món i els meus pròxims, que els devorava amb golafreria i velocitat. Coneixia les tergiversacions que hauria de sofrir la meva trajectòria? M´imaginava les sortides de socors que hauria de cercar per aconseguir desfer-me d´aquell embull sense cap ferida greu? Em trobava en un estat de confusió inicial que m´accelerava els polsos i m´obria un panorama d´aventures que sabia precari i difícil encara que aquesta fada que nom imaginació en volgués presentar els fets embolicats amb un núvol d´or resplendent i seductor.

C- Impostures, màscares, malversacions, paranys, usurpacions, tribulacions de tota casta, res no m´era estranger. Na Sally Alegret m´ho havia dit ben clar aquell darrer horabaixa del mes de novembre, asseguts a la camilla del seu hivernacle que pegava damunt els penya-segats amb una mar onejant al fons. M´havia assegurat que en Salvi en els darrers temps ja no treballava els mots, sinó que estava obsessionat a llegir els mots que hi havia sota els mots. "De vegades em venia amb un paper a la mà i ulls d´orat. Sabia que me n´amollaria alguna de grossa. Començava amb una frase impressionant: Estic en plena saturació fonètica. Feia un llarg silenci, badocava com si no veiés les ones que de cada cop eren més altes, i continuava: M´he llegit aquest poema d´Ovidi trenta vegades i escoltant amb càmera lenta els fonemes he trobat una embosta d´anagrames que m´han permès saber en definitiva tots els mots possibles de cada text. S´aturava cop en sec i comprovava amb un altre silenci llarg l´efecte que aquelles frases m´havien produït. Per a mi aquelles paraules no volien dir res, no entenia res, ell es temia de la meva desorientació i crec que se n´empegueïa un poc. Però no per això s´aturava: l´anagrama revela el secret mateix de l´ésser humà, la seva follia dissimulada en el procés de l´alteritat lingüística, car tot llenguatge amaga un secret vergonyós que no es pot dir a l´altre. I després de la paraula "altre", quan veia que jo no reaccionava i el mirava embadalida, partia de quatres cap al seu estudi i em deixava alleujada i pensativa. Creus que allò ja devien ser els primers símptomes que perdia el cap?" He arribat a la porta d´embarcament i hi havia una gentada. No tenia ganes de veure ni un conegut i m´he refugiat al fons de la sala. He agafat la plagueta vermella i l´he oberta a l´atzar. Les seves paraules escrites amb una cal·ligrafia impecable d´alumne distingit m´impressionaven: "Visc entre dos mons, els dels humans i el dels mots, miralls l´un de l´altre. Qui diu que la raó no pot vacil·lar incapaç de designar el més real? No són els llibres una realitat més duradora que la nostra? El seu temps s´escola més lentament i la seva vida es compta per centenaris i mil·lennis. Les roses de Rilke són tan fresques com el primer dia. Si les veus elegíaques i malencòniques de Joan Alcover, mort fa més de vuitanta anys, se´m revelen més vives que les dels nostres veïnats. Qui em prohibeix viure amb ell més que amb ells?" Estava tan ficat dins aquestes idees que m´he vist envoltat d´un desert. He corregut cap al mostrador i per sort m´han deixat entrar a l´avió. L´hostessa s´ha pensat que havia quedat adormit i no li he volgut dir que somniava. Per sort m´ha tocat seure al fons de l´avió, on no hi havia ningú.

D- Ínfimes col·lisions entre els signes. He repassat a poc a poc les coses que faria en arribar a Barcelona. Agafaria un taxi que em duria al carrer Sangtraït, just darrere l´antiga Estació de França. Allà havia reservat una habitació a l´Hostal Sayonara. I no una habitació qualsevol, sinó la número nou, la que va ocupar en Salvi. Na Sally Alegret me l´havia descrita fil per randa i vaig veure que malgrat que havien passat trenta-dos anys tot estava igual. Segurament n´havien repintat les parets i havien canviat el plàstic de la dutxa. Però els mobles raquítics eren els mateixos. I també aquella olor de mar i de benzina del port i dels cotxes que entrava pel finestral obert d´ampit en ample. Vaig cercar la rajola que m´havia dibuixat i marcat en un plànol fet per ella amb molta cura. Es movia. I amb una extrema delicadesa la vaig aixecar fins que el tresor aparegué davant els meus ulls astorats. La cambra on va morir en Salvi era la porta del misteri.

Compartir el artículo

stats