´Action Painting´

Eres com un perfum. Com un perfum fort pel qual tota matèria esdevé porosa. Sembla que series capaç de penetrar el vidre. Ho vaig pensar quan et vaig veure, Xesc, en el centre d´aquell estudi que aprofitava l´estructura d´un antic escar, dispersant pintura sobre una planxa gran de vidre esdevinguda el teatre de la crueltat d´una ment amarada de fantasmes. Per què eres tan hiperestèsic? Et veia amb un gest en què es combinaven una gatera mística i una sobirania pràctica com si fossis un cal·lígraf japonès que dibuixa el gest del buit damunt un paper fet a mà. Et mirava de dalt a baix com dansaves, esculpies, organitzaves i desorganitzaves un cos i un espai, inventaves constel·lacions d´un univers propi que em posava de pell de gallina i alhora em feia una mica de por. Per què? Tu eres lent, pausat, tranquil. M´agradaven les nostres converses a la fresca, després d´aquelles tremponades que t´entusiasmaven i que jo et feia amb devoció, quan em contaves la força dels somnis en la concepció dels teus quadres. Em deies que a la mala hora de la nit et despertaves amb el cap en ebullició volcànica, agafaves la plagueta i feies uns gargots que es convertirien en els fonaments d´una pintura. O de vegades et venien algunes paraules que copiaves a les fosques i que es convertien en aquells borratxos que sortien al centre o en un cornaló d´algun quadre. Escoltàvem tota casta de música, tan podia ser el Tender is the night com una sonata de Scribiani d´aquelles atonals en què ja no hi ha cap influència chopiniana i el músic s´endinsa dins els territoris de l´enigma. Havia vengut a passar uns dies amb tu perquè m´havies demanat el text del catàleg per a l´exposició que preparaves. M´acollires amb molta calidesa perquè sabies que el meu estat mental no era gaire recomanable. El meu home m´havia deixat per una joveneta després de set anys. I això als meus quaranta-tres anys representava un fracàs al qual em costava molt resignar-me. La teva invitació, Xesc, va ser un salvavides on aferrar-me. Era un privilegi que em deixassis prendre notes mentre tu feies aquells moviments d´interpenetració, de difusió i de sedimentació de la pintura damunt els vidres que serien les portes i finestres que mostraries al públic. El moviment físic del teu cos prim i fibrós era un ball que m´hipnotitzava i em deixava amb la mà paralitzada, incapaç de comentar res. I això a una dona tan racional, tan cerebral, deies tu, no li agradava gens. El vespre abans ho havíem comentat: vull posar al meu escrit l´accent damunt el moviment físic del teu cos, que desafia la representació. Tu em mirares amb els ulls plens d´aquella intensitat que sempre em desbordava i digueres: l´action painting dispensa de la representació d´un estat amb profit de la posada en acte d´un moviment físic. Això és el que em cega, el que m´apassiona, el que em fa veure les coses: l´acció sobre el vidre esdevé la seva pròpia representació. Quan encara estava pensant el teus mots, va arribar aquella al·lota de cabell llargs i una simpatia aclaparadora. Després de les presentacions, et disculpares per no haver-me´n dit res. M´havia fuit del cap, l´arribada de na Cecília. Per què des d´un bon principi vaig tenir una gelosia forta d´aquella dona que ens contava com havia passat les dues darreres setmanes fent escalada en una muntanya molt a prop del Mont Blanc amb tota una colla? Em sentia desplaçada, foragitada d´un territori d´intimitat amb en Xesc que m´havia estat molt profitós per avançar en el petit assaig que li dedicava. L´endemà de l´arribada de na Cecília, en Xesc va rompre el seu horari de treball. Jo l´esperava des de les deu davant la porta de l´escar i no va venir fins quasi a les dotze. Feia carusses de son i li sortien unes grans ulleres morades. He dormit poc perquè he tengut algunes il·luminacions, com tu anomenes els meus apunts. I em mostrava la plagueta amb una plana tota piquetejada de creuetes, una altra en què la violència del grafit fent voltes i voltes havia romput el paper i una altra on amb una lletra de nin petit havia escrit: moon vibrations natura ulls Homer. Això m´ha donat una energiarra, deia mentre obria d´ampit en ample les portes i es passejava entre aquells gran vidres verjos que havia preparat el dia abans. Vull ser el fabricant de nous signes a partir d´un moviment interior. Em vaig posar a prendre notes. Normalment era molt més silenciós. No podia deixar de pensar en la influència de na Cecília en aquell estat. I desitjava que no es presentàs en aquells moments en què aconseguíem una estranya comunió. Vull fer una immersió del dedins en el defora, de la part en el tot, de l´esperit en la matèria. M´imaginava aquell cos sòlid d´en Xesc que per un gest de sobreencalentiment es transformava en vapor, flux subtil, moviment gasós, boira, ona, vibració. I per aquesta purificació podia reunir els contraris, mesclar els oposats i esdevenir infinit. Mentre escrivia aquests mots, en Xesc ja s´havia posat a agafar pots de pintura i la mesclava. No hi havia cap eina, cap pinzell, només les volutes del gest que evocava la natació, la música, la discreció infinitesimal d´una infinitat teixida, defora, dedins, gests instrumentals confosos i redistribuïts. La textura polvoritzada sobre aquests vidres no deixa veure cap imatge, tot suggerint una enigmàtica desaparició. La pintura evoca un receptacle maternal bategant, dansant, tremolant. Vaig recordar que el terme grec per "matriu" vol dir al mateix temps matriu i dansa popular a la plaça del poble. El veig fent feina a les totes. La matèria ha esdevingut més que penetrable, és porosa, gasosa, vibrant. I es mesclen, la matèria i ell, ell i la matèria, en un compte total en formació. Recuper unes paraules que em va dir el primer dia: Quan som dins la pintura no sé el que faig. És només després d´una espècie de període de presa de coneixença, que veig el que he fet. Només quan perd el contacte amb la pintura el resultat és catastròfic. D´una altra manera és harmonia pura. Veia que les taques dibuixaven bardisses, comellars, esbarzers... el meu cap bullia en un ball on tot es cabdellava, en una dansa en què les romegueres, els aritjols i les argelagues com més força feia per deslligar-me´n, més fort m´agafaven. En Xesc em besava i m´omplia de pintura. Redolàvem per terra. Estava sorpresa, oberta, desfeta. Crec que va ser en aquells moments quan va entrar na Cecília, va pegar un crit immens i es va posar a córrer. La cercàrem infructuosament tot el dia i part de la nit. L´endemà un pescador la va trobar per devora el caló de les Agulles.