Jas aquest cos verd

Tots ens avesam a la mancança. És una frase que em torna i em retorna, especialment ara, aquests horabaixes de primavera, quan sent que tot foravila i els carrers i les places de la Vila es vesteixen de verd. Quan dimarts passat vaig anar a colgar-me el lledoner només tenia un parell d´ulls tendres. Sé que l´havia mirat de prim compte perquè el meu besnét gran, que fa el nom del seu padrí, Tomeu, i que és la persona que més parla amb aquesta vella xaruga de quasi cent anys, m´havia dit que no es podia avenir de la viada que havia fet l´herba enguany. Padrina, t´has fixat en l´esponera del corral? Pareix que tot ha agafat fua, els cossiols van a tota, els lliris grocs del cossi han rebentat, fins i tot les males herbes de la paret de l´enfront han tret flors. Potser l´únic que va un poc retardat és el lledoner. El miràrem plegats després de sopar i li vaig dir que tenia tota la raó. I quan em va acompanyar al llit vaig pensar que així mateix havia tengut una sortada: la meva filla, na Maria Esperança, m´havia sortit niala. Com que era del fruit d´un sabater republicà que trobaren mort devora el camí de Son Fangos, i d´una mestra empestada que tancaren a la presó, on li donaren oli de ricí i la pelaren a zero, no vaig tenir més remei que fer-la ser i fer com les altres: anar a missa, la primera comunió, i tot l´enfiloll de coses que la convertissin en una nina "normal". I no només em va sortir beata, sinó que va voler apuntar-se a la Sección Femenina. I jo no hi vaig poder fer res. A més, per arrodonir la feta es va casar amb un dels fundadors de la falange a Manacor. Si en Tomeu ho hagués vist li hauria pegat cosa. No m´ho puc imaginar. Ell era un sabateret molt fi que sabia fer un calçat que fins i tot atreia gent de fora poble i de Palma, sobretot per a feines a mida. I era un tros de pa. Només pensava en l´avenç de la república que havia d´educar el poble i fer-lo savi de cultura, de bondat, de pau. I es passava tot el dia llegint: els clàssics anarquistes, molta novel·la i sobretot poesia. Tu ets mestra, però jo crec que tenc més llibres que tu, m´amollava rient. I tenia raó. A mi em mancava temps per fer totes les experiències pedagògiques que havia après darrere la Montessori. Passava el curs en una activitat frenètica de classes, seminaris, encontres, reunions amb altres mestres preocupats per allò que ens entusiasmava: ensenyar. I sense aturar-nos d´aprendre. En Tomeu a més a més era vegetarià, nudista, pacifista i esperantista. I a estones pintava. Fa setanta-nou anys que me´l mataren i no hi ha hagut un dia que no l´hagi enyorat. Quan vaig anar al corral l´endemà dematí semblava com si hagués estat ell mateix, el meu home, qui havia pintat totes aquelles fulles d´una verdor quasi transparent que endiumenjaven el lledoner de la clastra. Quina il·lusió que va tenir en Tomeuet quan va descobrir aquell arbre tan verd. Faré fotos amb el telèfon i les enviaré a mon pare. Son pare, aquell únic nét que m´havia donat la meva filla, em va sortir ben condret. Des de ben jovenet ja va ser antifranquista amb gran dolor dels seus pares. I quan el varen agafar mentre pintava parets amb frases contra el règim, son pare no li va voler pagar un misser. Em tenia a mi per fer-ho amb molta d´alegria. Record que li vaig dur a la presó dels caputxins uns bistecs arrebossats i una truita de patates i ceba, i se´n recordava sempre i em deia que allò li va donar més força que totes les idees. La seva dona era professor com ell i també ben d´esquerres. Fa un any un cap buit de la conselleria el va expedientar. Era director de l´Institut i no havia volgut seguir les ordres d´un govern sord i cec que deia "anglès" quan volia dir "fora català". Una capbuidada que havia rebutjat tothom: universitat, mestres i familiars. Jo tenc gairebé cent anys, l´any que ve els compliré, però no em tenc per beneita. N´he hagut de passar moltes i de ben tristes, però me n´aniré tranquil·la de veure com són aquests mestres d´ara. Sense cultura no hi ha justícia ni hi ha país. I vaja quina vocació de mestre que tenia aquell Tomeu II, quin coratge! Quan decidiren que partien de cooperants a Dakar per ajudar, per fer costura i per ensenyar tot quant sabien, a son pare li va pegar un atac. Dinàvem, es va aixecar i va agafar en Tomeu II pel coll. El volia ofegar. Em vaig posar dreta d´un bot com una orada i vaig empènyer amb tota l´ànima aquell home que pareixia una pedra, que semblava endimoniat. Entre tots els desengafetàrem. En Tomeu meu ha trobat uns bons hereus!!! Mir aquestes aquarel·les que em va deixar i em pos a plorar com una beneita. I no vull que en Tomeuet III em trobi amb pudor de cafè amb llet i llàgrimes. Els canvis d´estació sempre els he sentit molt i malgrat l´edat que tenc, no he perdut gaire sensibilitat. Tot m´afecta, tot em toca... però això m´ajuda a viure! Aquesta pujada de la saba acompanyada de les eleccions que seran suara em treuen de solc i m´agafen fluixa. Segur que em manca ferro. M´he de fer fer anàlisis. Sí, em manca ferro per pegar contra això que han fet al meu nét: tornar-li mal per bé. Contra el que ens han fet a tots. Fan malbé l´educació, ens arraconen la llengua. I retallen metges i ajudes als pobres. Ara que hi ha pobres i aturats per totes bandes! Quan en Tomeu II em contava les reunions de l´assemblea de docents em pareixia sentir el meu Tomeu quan tornava de les reunions de la ceenaté amb tot d´idees fresques per donar pau i felicitat a la gent, a tothom. He llegit al diari un article sobre una nova malaltia que m´ha deixat morta, una encefalitis autoimmune, el cos, el cap, que rep un atac del propi cos. Això ho contaré a na Maria Esperança quan em digui que votarà els seus, els pepers o vés a saber si ara li pega per la fotocòpia dretana de Ciudadanos. En Tomeu em retrauria que és culpa meva perquè era una mare mestra que no l´havia sabut educar. No pensa, no sap treure el clar de les coses, no sedassa res, vota com el seu home. I aquesta malaltia duu cap a l´odi entre germans i, el que és pitjor, l´odi a un mateix. No hi puc pensar, i a la seva edat ja no l´adreçaré. Sort que els dos joves m´han sortit condrets. Confii molt també en aquells justs: els cent mil i un. El tsunami verd que cridà per tot Ciutat, que digué ben a les clares que necessitam el pa i la sal de la cultura per viure, l´aliment de l´educació enfront de tanta de salvatjor, corrupció i barbàrie. Una bufada d´aire m´ha duit l´olor de la flor de taronger. Fa olor de net. He alenat a fons, aquests ulls vells que espiregen han de veure coses noves.