Tothom entén que na Cati tengui enormes problemes amb la seva sexualitat. No li interessa a ningú si jo tenc problemes amb la meva sentimentalitat. És així, Neus, i tu ets l´excepció de la regla. No t´agrada que t´ho digui, però m´és igual. Crec que de cada vegada ho veig més clar: l´amor és obscè perquè posa el sentimental en el lloc del sexual. L´impost moral que fa pagar la societat sobre totes les transgressions pega més fort a la passió que al sexe. Per qualsevol petita ferida amorosa em vénen ganes de suïcidar-me, per exemple: si un vespre en Jordi no em crida pel mòbil, pas una penada: això ho trob una obscenitat tan gran com quan el papa de Sade sodomitza una ànnera. Ja no és el sexual el que és indecent, sinó el sentimental. I jo m´encaparron, refús l´aprenentatge, repetesc els mateixos errors. Record que en Tomeu, sempre tan biòleg, em va dir que els animals no se suïciden. Alguns com els cavalls i els cans tenen ganes de mutilar-se. I, a continuació em va llegir un fragment del Werther: "Es parla d´una raça noble de cavalls que quan se senten terriblement malalts i malmenats tenen l´instint d´obrir-se ells mateixos una vena d´una dentada per respirar més lliurement". Crec que aquesta idea meva del suïcidi és un xantatge ben conegut. Però em preocupa perquè un no-res em provoca aquestes ganes de desaparèixer. Amb en Jordi no puc parlar d´aquestes coses que em passen. Se´n riu com si hagués explicat un acudit i em diu que no he de delirar tant. Però jo no em puc aturar i seguesc amb aquest deliri conforme, discret, banal. Per què, si ja anam a la universitat, en Jordi encara té aquesta mania amb les màquines de milió? Per què està penjat amb els flippers com un quillo qualsevol? El mir jugar entre els clarobscurs dels neons roses i verds del bar Cucam, Neus, amb una ràbia quasi infantil mentre defora s´encenen els fanals del carrer i surt a fumar un altre càmel. Vull ser filòsofa perquè dec ser botxa. Com quan creia que per haver deixat allà darrere el batxiller a l´institut Ramon Llull a denou anys tot seria diferent. Sort que em faig preguntes. Sí, em devia pensar que just pel fet d´entrar a la universitat em farien un lifting mental i tornaria adulta cop en sec. Som una ingènua o una ridícula? Per què les dones hem de ser més grans que els homes de la nostra edat? Em sentia, Neus, una dona feta i quan mirava en Jordi, abocat damunt la màquina de milió com si pegàs un pinyol, amb els seus vaquers just per davall el cul i mostrant els dolce&gabana vermells i un tros d´esquena trepidant, el veia com un al·lotot que encara duu llet per aquells morros que cada dia devorava amb frenesia. No sé quina paraula puc donar al meu estat actual però la primera que va bé per interpretar-me és desassossec. Intent, alhora, bastir-me una cuirassa que em defensi de les agressions que m´arriben de totes bandes. I tot d´una em deman: les cuirasses poden ser compatibles amb la nuesa? Vull construir una força en la qual em pogués refugiar per sempre, però crec que no tenc prou voluntat per a dur a terme la tasca. Avui quasi no l´havia besat, a en Jordi, a aquell tros de carn batejada. Aquests darrers dies ell anava alís, com entobiat. Intentava fer-lo parlar i només havia aclarit allò que suposava: un mal rotllo familiar potent. Ho vaig començar a entendre, Neus, quan anàrem a Barcelona el novembre passat. En Jordi s´havia barallat amb son pare per mor de la urbanització de Son Catlar (Cala Romana era el nom de la cala Saler de tota la vida). Vols que t´ho conti fil per randa, Neus, perquè puguis entendre la normalitat de la tragèdia? Aquella promoció de trenta vil·les romanes versacesques damunt els penya-segats i els encontorns de cala Saler era una salvatjada feta amb bones formes i amb les benediccions oficials d´un antic projecte que només havia rebut totes les desqualificacions del GOB i de quasi tot poble de Salern. Son pare, don Salvador Esterés, casat amb Catalina Truyols i president del Rancing Group, era fill d´un pagès ric i mercader, que va fer una fortuna amb una empresa de venda d´automòbils de luxe que anava a cercar de París amb tres xofers. Don Salvador, a canvi d´una requalificació de terrenys vora mar, havia donat a l´Ajuntament peper de Salern uns trasts rústics per fer un estadi. Encara puc recordar quan en Jordi va amollar amb mala llet a son pare: i amb quants d´euros has hagut d´untar el batle i qualcú més? Mentre a la Sala Razzmatazz de Barna The Killers cantaven "When you were Young", en Jordi se´m va aferrar com una pagellida i vaig saber que plorava com un condemnat. En arribar "Somebody told me" li vaig pegar una morrejada ben filosòfica. A l´hostal del Jardí de la plaça del Pi barrinàrem com si ens haguéssim de morir l´endemà. Sonava "Read my mind", amb guitarres que ho salpebraven tot d´efectes simple-minds, i això em duia a les essencialitats del cervell i als seus territoris inexplorats. L´endemà en Jordi em va dir que segurament se n´aniria de ca seva, que ja no podia aguantar-ho pus. I ara el veig, Neus, dins els colors neònics, roses i verds, de la sala de jocs del bar Cucam aferrat al flipper: flipat, i no sé per on partir. Em sent perduda com quan mirava els mapamundis de la meva infantesa i em volia llançar cap als espais misteriosos del desconegut que m´atreia amb la imantació d´una força passional. Sé que allà vaig deixar de ser una nina. En podria donar testimoni davant qualsevol jutge. Allà, quan passava el dit damunt els oceans, els continents i els niguls hi havia moments en què m´enrampava tan fort que el cos em feia voltes i tenia por d´acubar-me. Era un joc perillós. I jo sabia, quasi sense saber-ho, que la meva vida seria un rosari de jocs perillosos que cercaria amb les habilitats d´una exploradora de l´inconegut. Això el meu professor d´ètica, en Santi Bonet, ho definiria segurament com un afany de coneixement. Prenia coneixement a través d´uns estats que em feien perdre el coneixement. Com podia ser una nina com les altres? Com puc ser una dona com les altres? Només a tu, Neus, et puc dir totes aquestes coses desbaratades que escric de mala manera al mòbil per enviar-te-les com si fossin la botella de Help que llança el nàufrag cap a les ones quan ja no li queda res pus. Em vaig acostar cap a en Jordi, molt a poc a poc, damunt les ballerines clarks noves de trinca: primer de tot li vaig veure el cul, on aterraria de cop; em vaig returar per enfocar la mà d´en Jordi que feia moure la bolla de la màquina; la velocitat era vertiginosa; quan ja era a una passa d´ell la caixa de registres del flipper es va convertir en un festival de lluminàries i focus que s´encenien i s´apagaven amb intensitats de làser; ja hi era, damunt en Jordi, i ell ni em mirava. Feia ulls de fuitor darrere aquella bolla que es movia en totes direccions, endimoniada, espirejant. No li podia dir que quan arribàs a ca seva trobaria un drama: la mare plorant, el pare aferrat al mòbil. Fa no-res li havien entregat un avís per anar a declarar al jutjat. I movia tots els fils de la trama còmplice, un fil de teranyina negra, que podien engolir en Jordi i, el que era pitjor, fer-li pagar els pecats de son pare. En aquell precís moment en què pensava això em vaig convertir en la bolla del flipper: em sentia empesa pertot arreu, botava i rebotava sense esma, un retoc de xim-pums obria la boca de la serp, l´energia d´uns trampolins em feia volar i pegar al vidre que esclatava de brillantors, jo quedava enlluernada per flaixos de focs d´artifici i tot esdevenia un cambra d´ecos: la claror de l´abisme. Neus, estimada, quan acabi el joc diré a en Jordi que vull que anem a viure plegats. Muaksss!
