Mitologies | Obren la boca i mostren els queixals

Sembla que les societats contemporànies experimenten una inquietud desfermada per les espècies desaparegudes, aquelles que pensàvem que s’havien extingit. I no obstant veiem que tot era un engany. Ara sabem que aquestes criatures que suposàvem abolides, no se n’havien anat, romanien mig adormides en els seus amagatalls i hem vist com tornaven a despertar-se frenètiques. Hi va haver profetes que ens avisaren i ens digueren que les males herbes no s’exterminen, que reneixen quan manco t’ho esperes i envesteixen amb fúria. Per què els dinosaures exciten un univers fantasmagòric que fascina els votants i estimula el fervor de la gent? En alguna altra ocasió he escrit que és necessari anar-los alerta, que són perillosos: tenen el cap massa lluny del cor. També, massa a prop de la cartera on guarden la marrota.

Aquests dies he llegit a la premsa que fa uns quants mesos Sothebys va subhastar els fòssils d’un Stegosaure Apex i els va vendre per 44 milions de dòlars a un col·leccionista particular que l’ha deixat en préstec per quatre anys al museu d’Història Natural de Nova York. La gent va endarrer de veure’ls, els dinosaures, i els museus inventen escenografies amb jocs sonors i llums de colors dirigides al públic familiar. Els dinosaures estiren, assegura el director del museu, i els paleontòlegs van desfermats a la recerca de jaciments segurs.

El Tyranosaure Rex és el més cercat i, si de cas se’n troba un, encara que només el setanta per cent dels ossos siguin originaris, llavors fan una festa. Se’n troben a Rússia, als Estats Units, a Israel, a Hongria... Eren carnívors, però també n’hi havia que menjaven herba. Són ferotges depredadors que espanten a causa del seu tamany i de les seves urpes. Tenen les dents grosses, com estaques. És clar que també se’n poden trobar còpies fetes amb resina. Són una mala còpia.

Fa dos-cents quaranta milions d’anys dominaren la terra. Eren vertebrats com els que ara retornen. I bípedes. Tenien banyes i crestes òssies i plaques a l’esquena que formaven part de la cuirassa, com els que ara retornen. També tenien la sang freda com l’hi tenen els que estiren el vot de la gent i prenen el poder, i entren per la força als territoris que cerquen anexionar-se i que es volen fer seus. Irrompen amb l’exèrcit a aquelles terres i bombardegen les cases, els hospitals, les escoles, els dipòsits on es guarden les reserves d’aliments, els camins. I sembren la devastació i la mort. Sobrevolen els drons i estenen una ombra de desesperació. Hem vist nines i nins caure morts sota els enderrocs de les cases en què vivien. Els hem vist embolicats amb un sudari blanc tacat de sang i com els enterraven en un clot cavat a la terra. Hem vist les deportacions d’immigrants emmanillats a les megapresons d’El Salvador, humiliats i vexats per l’abús de poder, el cap rapat, una cadena a les cames, torturats. He llegit que el president d’aquest país ha dit que aquelles que entren a aquesta presó no tornaran a veure mai més la llum del sol. De nit i de dia, els neons encesos.

Ens havien dit que eren espècies desaparegudes, que mai més no tornaríem a sentir parlar de tortura, que no veuríem exterminar un poble i aniquilar-lo, que no tornaríem a sentir parlar de la utilització de la fam com una arma d’extinció. I veig un estol de nines i nins, de joves i vells amb la cacerola entre les mans mentre esperen que els aboquin un raig d’arròs bullit i quatre escapcions de patata. La fam: un arma per liquidar o extirpar la població d’un territori on alguna vegada, abans del desastre, havia resplendit el sol i l’aire del mar era plaent, suau com una carícia.

De bell nou els dinosaures obren la boca, i mostren els queixals, i apallissen aquells que es desmarquen de la seva tirania.