En un reportatge que emetia la televisió sobre la guerra d’Ucraïna, he vist, mentre transitaven per una carretera, una filera de camions carregats de sacs de blat. Succeïa en un paisatge molt semblant al nostre, potser amb una mica més de verdor, amb arbres a la vorera del camí i flors boscanes. Un rere l’altre els camions avançaven amb lentitud. La carretera feia algunes voltes i aquest fet, afegit a l’excessiva càrrega, els obligava a moure’s a poc a poc. Succeïa en un paisatge despoblat. No es veia ni una ànima. Només els camions que s’emportaven el blat ucraïnès cap a Rússia. Era el botí d’una guerra que encara perdura. L’exèrcit rus tot just acabava de prendre domini d’una ciutat i, després d’assassinar els pocs habitants que encara hi quedaven, s’havia fet amb les reserves de blat i, prompte, les havia carregat als seus camions. Com sempre. La guerra és això. No és suficient assassinar els ciutadans –infants, dones, vells-, destruir les ciutats, arrasar els pobles, bombardejar els camps, també cal endur-se’n el benefici del blat. També cal endur-se’n el benefici de la rapinya, tot el que es pot extreure del botí, de la violació, del saqueig. Sovint, els exèrcits vencedors exerceixen el lladronici i el robatori per allà on passen.
No ens ho pensàvem. No ho hauríem pensat mai. Des que el món és món les guerres són molt paregudes, cada cop amb armes més sofisticades i més poderoses, però amb els mateixos objectius. La Ilíada, el gran poema homèric que ens relata la guerra de Troia, del segle VIII abans de Crist, potser una de les primeres guerres de què tenim constància, ens conta les mateixes coses: la destrucció de la ciutat de Troia, l’extinció dels troians i els que queden reduïts a l’esclavitud, el saqueig, el robatori, la misèria, el dolor. Vet ací, amb poques paraules, la glòria dels vencedors. Potser totes les guerres del món són la guerra de Troia, com totes les guerres de la meva vida són la Guerra Civil, aquella guerra en què el veí perseguia el veí, el germà delatava el germà i la guerra es feia casa per casa. De nit, els cementiris blancs de l’illa s’omplien de cadàvers: gent afusellada –homes de pau- llançada en una síquia, en un clot que sovint havien obligat a cavar-lo al presoner abans de matar-lo. Així els assassins no havien de fer tanta de feina,
Vaig sentir contar –i llavors jo era un infant espantadís- que hi havia feixistes que es passejaven amb el rellotge posat al braç robat al presoner que tot just acabaven d’assassinar. Se’n veren molts de rellotges robats als braços dels feixistes, d’abrics, d’anells, d’americanes i d’altres objectes que rapinyaven dels vençuts. S’aferraven a tot i també era un botí de guerra. Els saquejaven les butxaques abans d’assassinar-los. I llavors presumien del que havien robat.
He vist una filera de camions russos carregats de blat. Buidaven els graners d’Ucraïna i partien satisfets. I diuen que Ucraïna és el graner d’Europa. Ara les tropes russes no deixen embarcar el gra i es diu que més de quatre milions de tones de blat resten bloquejades als ports ucraïnesos, cada cop més controlats per l’exèrcit invasor. És probable que s’incrementin els preus arreu d’Europa de productes tan bàsics per la subsistència com és el pa. Podria esser que tornàssim a saber què és la fam. Rússia bloqueja les reserves de cereals. Podria succeir que hi hagués escassetat i els preus s’enfilassin.
Rússia també fa tot el possible per reduir la producció, perquè les collites siguin magres i, per això, bombardeja les terres, incendia els dipòsits de gra, destrueix els magatzems de fertilitzants, redueix les reserves de combustible...
La fam, vella amiga de la humanitat.
I la guerra, com sempre, la tornaran a perdre els mateixos.
