No sé de per on he tret que la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, festeja el Pequeño Nicolás. Tot d’una he pensat que no pot ser, que deu ser una falsedat, una «fake-news», que en diuen ara de les mentides. He de dir que les notícies sobre el festeig de la gent sempre em sorprenen i gairebé mai soc capaç de fer una previsió mínimament probable. No sabria dir amb convicció allò que sol dir-se quan es descobreixen les moltes avenences d’una parella: són «tal para cual». Dubt enormement que en aquest cas pugui dir-se, però ja he revelat la meva incapacitat per ajuntar la gent. Mai no he estat capaç de compondre un matrimoni. Tampoc no sé si ho he intentat mai. Quan els matrimonis es feien per decisió familiar —vull dir que eren els pares que acordaven l’aparellament— tot era més fàcil de preveure i, generalment, comandava l’economia. S’ajuntaven dues economies i els matrimonis es feien per conveniències econòmiques i prou. Els diners, com sempre, dirigien el ball. Des que es fan per amor, en el sentit que dos cossos es desitgen i s’enamoren, tot ha canviat i és en aquests casos on solen aparèixer les sorpreses. Llavors l’amor esdevé un factor de desordre, de descoordinació i posa en perill l’equilibri social. Si tu vols veure una família desbaratada, doncs només fa falta que algú s’enamori del o de la que no pertoca. En no esser que l’enamorament vengui a suplir aquell conveni i l’enamorat o l’enamorada s’enamori de qui pertoca enamorar-se. «Cada olleta vol la seva cobertoreta», diem a Mallorca.
No m’atreviria a dir que la senyora Díaz Ayuso i el Pequeño Nicolás fan bona parella, ni sabria dir tampoc quin dels dos és l’olleta i quin altre és la cobertoreta. Tot això forma part dels misteris que conformen l’amor. I quan faig servir la paraula misteri, només vull dir que la cosa és mala d’entendre, que no pot explicar-se per la via racional, i és que l’amor voreja sempre la franja de la irracionalitat. Però l’amor també pot provocar-se de manera màgica, vull dir amb la intervenció d’una bruixa. Les bruixes, i també aquells que tenen coneixements de bruixeria, poden desfermar l’amor amb un abeuratge preparat amb herbes i altres condiments que fan inclinar la voluntat d’aquell que volem tòrcer a l’amor. També, diuen, que les bruixes poden aconseguir que a un home li desaparegui per sempre el delit o l’afany d’enamorança, la qual cosa pot donar molta de feina als que es dediquen a la recuperació del delit sexual i a les seves penoses mancances.
És clar que sempre queda la possibilitat de l’adulteri, sobretot quan l’acollament d’una parella és forçat. Fa dues setmanes vaig esser a París i en una de les caixes verdes dels bouquinistes de la vorera del Sena, entre les fulles mortes que la tardor escampa sobre les voravies, hi vaig trobar un cartell antic sense data d’impressió. Deia: «Vous soupçonnez votre femme d’adultère?» Si de cas —seria la traducció— tu sospites que la teva dona és una adúltera..., «oferez-lui une cure à la Salpêtrière...», ofereix-li una cura a la Salpetrière... Aquest lloc —la Salpêtrière— actualment és un hospital universitari, però fins a començaments del segle XX fou un hospici i, alhora, un manicomi. Potser, en aquell temps —ja he dit que el cartell no posava data de publicació— es considerava l’adulteri com una malaltia dels nervis. No sé si aquesta exaltació nerviosa en què consistia l’adulteri es curava amb un parell de sessions d’electro-shock o una sèrie de dutxes fredes. Inesperadament, la malalta, perquè les adúlteres sempre eren dones, es trobava que li queia damunt una bona dosi d’aigua gelada. És evident que qualsevol adúltera es curava en uns pocs dies. O potser no. Hi ha passions que aguanten totes les descàrregues elèctriques, totes les fredors.
