La declaració del Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO l'any 2010 va coincidir en l'inici d'una "dècada prodigiosa" d'acceleració turística que ha duplicat el nombre de visitants a les nostres illes en només 10 anys.
La declaració de la UNESCO va culminar un procés iniciat a finals del segle passat de revalorització i repopularització de certs elements considerats tradicionals o "emblemàtics" que poguessin servir per condensar una determinada idea de la "mallorquinitat". Sense negar la vessant popular d'aquest procés social -a través d'associacions, moviments socials o dinàmiques locals-, cal no obviar el paper institucional, capitalitzat en aquell moment per un Consell de Mallorca molt present. Un Consell aleshores ja corcat per la corrupció, que per una banda impulsava la construcció de grans autopistes i violentes actuacions urbanístiques, i per l'altra feia bandera d'una mallorquinitat simbòlica i light a partir d'aquests mateixos elements prèviament seleccionats. L'operació de la UNESCO va ser, en aquest sentit, la consagració d'aquesta doble política que els successius governs del Consell, de dretes o progressistes, espanyolistes o sobiranistes, han mantengut invariablement i sense canvis.
Quasi 10 anys després d'aquell reconeixement, observam com, amb el Cant de la Sibil·la en concret, es manté la tensió entre el procés de folklorització institucional i despossessió cultural, i la reapropiació popular. Per una banda, la Declaració de Patrimoni Immaterial ha servit per crear un reclam nou en l'aparador turístic de desestacionalització, exposat a fires turístiques i altres fòrums. Així, podem veure sota el reclam de Christmas under the Mediterranean sun gràcies ara a l'etiqueta de la UNESCO, que li dona sens dubte un valor afegit com a oferta complementària.
És un mecanisme de folklorització institucional, o si es vol, de gentrificació cultural, on la vivència social i directe dels mallorquins amb la Sibil·la és substituïda per un espectacle de consum turístic, en el marc cada vegada més aguditzat de gentrificació total de la nostra experiència quotidiana. El simple fet que cada any sigui notícia que es faci quelcom que fa més de 700 anys que es fa demostra fins a quin punt la nostra pròpia normalitat ha estat alienada.
Però per contra i en paral·lel, s'ha produit al voltant de la Sibil·la un interessant procés de nova popularització, seguint el model de les neofestes: ressignificació d'elements folk amb un sentit diferent i fins a cert punt políticament transgressor.
Sibil·les diferents en contexts diferents -en bars, festes populars, etc.-, i recreacions artístiques, que poden ser llegides en un sentit polític identitari, social o en clau de gènere. I són probablement aquestes noves propostes, més que les declaracions institucionals i propaganda turística, les que alimenten la pervivència de la Sibil·la a Mallorca.
