És evident que el turisme és un sector capital de l'economia. És també cert que no cessa d'augmentar arreu del món. Diríem que l'interès per un determinat destí parteix del que ens han contat, de les imatges que hem pogut veure en un reportatge televisiu o dels fulls de propaganda que ens ha posat a les mans l'agència de viatges. Vull dir que les fotografies que hem vist sovint són a la base de la nostra decisió. Llavors, l'obsessió del turista es fotografiar-ho tot o filmar-ho de forma gairebé compulsiva i, de retorn a casa, contemplar el que ha fotografiat a fi de certificar que va esser en aquell lloc. Vaig retratar-ho tot, es diu a si mateix, i això és el senyal que hi vaig anar. Amb l'ull aferrat a la càmera fotogràfica, els turistes recorren el món amb la curolla de mostrar les imatges que han fet als seus amics. Seran sempre les imatges d'un viatge inoblidable.
És cert que en certs sectors socials el turisme té mala premsa. No fa gaires anys, a la nostra ciutat poguérem veure grafits que detestaven la massificació turística. Quan es parla d'ampliar l'aeroport, sortosament sempre hi ha algú que posa el crit al cel. Es diu que és vulgar, que degrada les ciutats i els paisatges, vinculat a la societat de consum i al negoci d'uns pocs amb els bens que són de tots: platges, muntanyes, arbredes, monuments artístics, camins i autopistes. I és cert que el tipus de turisme que coneixem és en certa manera destructiu. Per acollir els turistes es fa necessari construir aeroports, ampliar les carreteres, hotels ben equipats, aparcaments, que els avions volin, que els grans vaixells puguin atracar als ports, que les autopistes s'omplin de cotxes. Diria que el turisme -faré servir un verb moderat- fatiga les ciutats, les platges, el patrimoni natural i artístic. La nostra, no crec que ningú en dubti, és una illa fatigada,
La pregunta seria: De quina manera, per mitjà de quin procés qualsevol de nosaltres pot esdevenir turista? Els antropòlegs diuen que, des del moment que emprens el viatge, comences a viure en el "futur anterior": allò que ens atrau del viatge és el relat que més tard en podrem fer. Però és un relat que volta a l'entorn d'unes quantes imatges d'una simplicitat absoluta i que retenim en la memòria com si fossin una col·lecció d'instantànies o un paquet de postals. I no hem d'oblidar que el relat del viatge és un fragment de la nostra autobiografia.
Avui, el relat es construeix a partir dels selfies. Quants de milions de fotos es fan cada dia? Llavors podrem exhibir aquestes fotos al nostre entorn d'amics. La gent, en aquest cas tots ens assemblam als turistes, es vol fotografiar a si mateixa. Em diuen que, amb deu anys, hi ha hagut més de tres-centes persones que han mort per causa d'un selfie. Se'n podrien dir selficides? Hi ha qui es fotografia a si mateix davant unes cataractes, d'altres sobre la passarel·la d'un tren en moviment, en un mirador, en un lloc perillós. A vegades ens exposam a un cert risc. Hi ha en les societats d'avui un narcisisme descomplexat que es manifesta en l'afany d'auto-fotografiar-se. Us recordau de Narcís? Es va enamorar d'ell mateix, de la seva imatge que veia en la superfície d'un estany. Es trobava tan bell que, de tant de mirar-se, hi va caure a dins i s'ofegà. Ens ho explicà Ovidi fa més de dos mil anys i era com si parlàs del nostre temps. Hi ha en la natura humana una predisposició a competir per atraure l'atenció dels altres? Necessitam multiplicar la nostra imatge fins a l'infinit? No som capaços de dissimular el nostre desig de visibilitat?
Quan veig algú que posa el seu careto davant la Seu per fer-se un selfie, quasi tinc ganes de plorar. Fa pocs dies una parella de joves se'n feia un davant l'àngel de la Llotja. Vaig pensar que mai més no tornaria a esser el mateix àngel.
