Segurament és una de les cançons més belles de Lluís Llach. La va escriure en ocasió de la revolució de l´abril portuguès, la primavera de 1974. Dia 25 d´abril els soldats sortiren al carrer decidits a acabar amb la dictadura. Portaven el fusell en una mà i un pom de clavells rojos en l´altra. El cantant-poeta ens diu els seus amors: la lluna blanca, el cant de la sirena, les primaveres lliures. Però sap que no pot anar a estimar-los ni a veure´ls, a aquells amors, perquè encara hi ha combat. "I si un trist atzar m´atura i caic a terra / porteu tots els meus cants / i un ram de flors vermelles / a qui tant he estimat". I acaba dient-nos que, només per viure-les, aquelles primaveres, ell es va fer soldat.
Encara hi ha combat, que ho sàpiguen. Ho he pensat aquests dies, en llegir la notícia de l´atac contra la llengua catalana que cerquen perpetrar els mateixos de sempre. El Gobierno vol imposar la llengua castellana com a llengua vehicular a les escoles catalanes. Es vol carregar el sistema educatiu, la immersió lingüística i vol fer tambalejar els fonaments d´un sistema escolar que serveix al país i contribueix a la seva definició. En el fons no solament és un atac a la llengua, sinó a tot allò que la llengua significa i implica. Massa bé saben que la llengua és l´eix vertebrador d´un país, que entorn de la llengua viu i respira la col·lectivitat, que la identitat de les nacions comença per la llengua, que la seva extinció provoca la desaparició del poble que la parla i s´hi expressa. Volen que, a cops de porra, la llengua castellana la substitueixi. Per què l´estimen tan poc, la llengua castellana? Per què l´imposen en senyal de venjança? No s´adonen que la fan odiosa, si la fan servir de dard enverinat? Imposar una llengua per la via de la força és d´estúpids. I, tanmateix, no és fàcil, perquè les llengües estan aferrades a la terra, a la vida que hi creix, als paisatges. No s´adonen que les llengües han fet la funció de nomenar el territori que els és propi, que s´hi han adaptat al llarg de molts de segles, que la realitat té els colors de la llengua, i les seves formes, i el seu misteri. Que cada cop de porra que peguen a la llengua també el peguen a la paraula amor, a la paraula justícia, a la paraula llibertat.
Estudien la manera d´incloure una casella en els formularis d´inscripció per al curs vinent al costat de la pregunta dirigida als pares a fi que es garanteixin els seus drets a escollir la llengua en la qual volen que siguin escolaritzats els seus fills. Es tracta, com sempre, de minoritzar la llengua catalana, d´humiliar-la, de combatre la seva normalització, de dir que és poca cosa. Seria perillós que esdevingués una llengua normal.
El ministre del ram de l´ensenyament ho ha dit amb paraules rotundes: "No sabem com ho farem, però ho farem". És clar que ho faran. La llengua la decidiran els pares. Se serviran dels pares, si és que els pares no els veuen venir, per rebentar un sistema construït al llarg de més de cent anys, des dels primers moviments de renovació educativa, els ulls girats a Europa, amb esmenada dedicació científica i amor a l´educació, a l´escola i als nins que hi assisteixen.
És la gent d´aquests moviments de renovació els primers que es mobilitzaran. En tenen experiència i saben que encara hi ha combat. "No ens quedarem quiets", han dit. Però serà una contestació que no només vindrà de la gent del sector educatiu. Es remourà la societat civil per defensar la seva escola, la qualitat de la seva escola, l´honorabilitat i la grandesa de la seva escola. L´escola que han aconseguit amb esforç, amb la il·lusió enganxada a cada gest. L´escola que afavoreix la integració i vetlla per la igualtat d´oportunitats. Record la gent -alguns varen esser amics meus i eren, perquè veieu com són les coses, del partit dels socialistes catalans-, que contribuí de forma essencial a posar les bases d´aquesta escola nova, allunyada de la Pedagogia més rància: al servei del país, convençuts que la llengua havia d´esser al centre d´una escola moderna, integradora, capaç de construir persones no ressentides ni frustrades, capaç de crear petites resistències a l´interior de cada cor. Tanmateix, encara hi ha combat.
