El mateix dia que morí Mariano Isasi, el passat diumenge, també morí Sir Neville Marriner. Ambdós personatges, cadascú en el seu camp i en el seu nivell, varen estar intensament relacionats amb la Música. Marriner com a director de l'Academy of Saint Martin in the Fields, Isasi com a administrador primer i gerent després, de la nostra Orquestra Simfònica.

Mariano Isasi no era Sir, naturalment, però hi tenia el posat com a bon anglès de part de mare i anglòfil que era. Sir Mariano li esqueia bé.

Provinent del món de la joventut i l'esport, com a funcionari encarregat de les activitats per joves, des dels inicis de les transferències en cultura, passà a la Fundació per a la Música per una carambola. Ell mai no havia imaginat que arribaria al món de la Música, però li encarregaren el departament d'administració després de la resposta negativa de la persona a qui ho havien proposat primer.

I, com a mi mateix, entrar dins el món de l'Orquestra canvià la vida de Mariano Isasi. D'una certa incomoditat al principi, passà després a l'interès per acabar en un entusiasme passional. Poques persones, repetesc, poques persones han estimat la Simfònica com ell. Sempre tenia a la boca, entre somriure i somriure, projectes i il·lusions.

Va fer tàndem amb quasi tots els directors artístics que ha tengut la formació, especialment amb Lluís Remartínez, de qui fou amic coral. Junts ploràrem la seva pèrdua fa dos anys.

Home summament religiós, d'oracions i pregàries, naturalment de dretes, creia en el consens com a fi i en el diàleg com a eina de treball. Ho demostrà en períodes convulsos que li va tocar viure, quan la Simfònica no estava del tot consolidada.

De Mariano Isasi, de Sir Mariano, podem assegurar que tenia amics i coneguts de totes les ideologies, que el respectaven i l'apreciaven. Mariano Isasi no deixa temes pendents, segur. Ans al contrari, deixa petjada.