En un vers de Rimbaud, escrit el mes d'abril de 1870, el poeta ens diu que, quan arribin els horabaixes blaus d'estiu, anirà pels camins de foravila. I afegeix que caminarà arran de les blateres, trepitjarà l'herba i deixarà que la brisa embulli els seus cabells... He pensat en els versos de Rimbaud, aquests dies càlids de juliol, quan cau la tarda i el cel blau es doblega sobre el mar. Mai no he vist un cel com el nostre cel, a l'hora en què és més blau. Aquesta setmana han aparegut les primeres lluernes al jardí, vora l'aljub, fosforescents, com minúscules esquerdes d'estel. També se'n diuen cuques de llum. Caminen lentament entre les fulles, cerquen la humitat, quasi no es mouen. La llum de les lluernes és misteriosa, ni que vingués d'un altre món. Algú ha pensat que són ànimes en pena. Són éssers noctàmbuls, com les ànimes. És l'hora en què el sol de la tarda estén un rastre de vermellor sobre les teulades. Les ombres encara no són negres. Un esbart de coloms volteja a contrallum. Aniran a ajocar-se a les branques d'un pi, però encara és prest. Esperen que arribi la fosca. No tenen pressa.
La nit és blava, voluptuosa. De sobte, el paisatge adquireix una sensualitat que enamora. Només dura un instant. Les coses millors de la vida són efímeres, volàtils com ho és l'amor i el temps alegre. Els camins són agrests. A vegades, salvatges i bàrbars. Els records reapareixen, els horabaixes blaus. A vegades són durs com un meteorit, com el marbre. Els pitjors records són els d'aquelles coses que no vàrem fer. Per què me'n record més del que no he fet? Ha passat el temps. En una platja d'Eivissa, davant es Vedrà, Maria Callas es banyava nua, enamorada i lliure. Vaig observar-la des de la torre d'es Pirata, però ha passat el temps. I, de tan lluny, només es veia un cos blanc que saltava com l'ala d'un peix. Pertanyia a un univers tràgic, a la saga de les heroïnes crucificades: des de Medea, repudiada per Jason, a Violetta, la protagonista de La Traviata, traïda per Alfredo. La vaig veure pujar a la barca d'Aristotelis Onassis, ancorada davant la bocana d'una petita cala. Però ell només la volia per apuntalar el seu ego, per presumir davant els seus rivals. Una gavina vingué a posar-se a l'extrem de la nau. La dona i l'ocell no es digueren res, però ambdós sabien que, malgrat els safirs i les perles amb què la cobria aquell amant, ella no havia perdut la mirada d'ocell abandonat a la punta d'un iot.
Els versos de Rimbaud parlen d'amors tumultuosos i estranyes dolceses. Ho havia fet Ramon Llull molts de segles abans. He observat els peixos del safareig. Es mouen en esbarts com els coloms. Els horabaixes blaus d'estiu s'encenen els llums de la memòria i desfilen les cares somrients, sovint obscenes, de les ànimes en pena. Però quan l'horabaixa és blau, és l'hora del ball. No ho oblidis. No hi ha un altre ball com el ball d'estiu: sense artifici, en la seva absoluta puresa, despullats vora el mar. També han de dansar els pensaments, igualment despullats. Anit he saltat fins a l'infinit i he somniat que volava, el pas perfecte, cada gir és etern. Cada gir, un joc d'equilibris geomètrics.
Si balles amb un altre, un horabaixa blau, l'has d'estimar. Balles amb un altre i és com fer l'amor. Saltes i, quan ets enlaire, somnies un instant abans de tornar a caure. Només un instant en què has de contenir la respiració i detenir el temps, el cos suspès, ingràvid, lleuger i tens com un guepard, com un insecte, com un ocell. Els pulmons plens d'aire, la mirada fixada en un punt. Només un instant. Pot succeir que segueixis somniant que voles. I el salt no s'acaba, suau. I els ulls també ballen, perquè cerquen, potser l'amor, mentre perdura el vol.
