Anava en el cotxe. Era la nit de diumenge, tot just acabats de tancar els col·legis electorals i, obertes les urnes, començava el recompte dels vots. Vaig posar la ràdio. Hi havia, reunits als estudis radiofònics, una taula d'experts disposats a analitzar els resultats a mesura que es començaven a conèixer les dades de l'escrutini. Adesiara, l'emissora connectava amb les seus dels partits, a l'espera de constatar les opinions dels que s'havien reunit per celebrar la victòria o plorar la derrota. Hi havia expectació, interès, nervis. Es parlava de les enquestes elaborades al peu de les urnes, però calia esser prudents i no refiar-se'n. Alguns candidats repetien allò que havien dit als mítings, durant la campanya i tornaven a parlar de corrupció, de justícia social, de l'atur, dels milers de llocs de feina que havien promès, de la necessitat d'un pacte per a l'educació, de la sanitat pública, de la regeneració... Però, qui és que s'ha de regenerar?, preguntava un comentarista. Les bones intencions es perdien en l'espessor de la nit d'estiu i aflorava la inquietud, l'alarma, el desassossec. Els líders esperaven, inquiets, amagats entre bastidors, a punt de sortir per a la celebració, per a la festa. Esperaven.
De sobte, a la seu d'un partit, s'alçà un tumult d'eufòria. La ràdio el va retransmetre, aquell tumult. Hi havia crits, i alegria, i rialles. No és que guanyassin, ni que els resultats els fossin gaire favorables. Succeïa que un altre partit, al qual consideraven emergent, no obtenia l'èxit que havien imaginat que tindrien. No es tractava de celebrar la victòria pròpia, sinó la derrota de l'altre. I entraren les croquetes... I volaren.
Va dir-ho el que regia i governava la taula d'experts. Va utilitzar la paraula entrar en el sentit d'introduir. De la manera que podria dir-se: entrar la roba, entrar les figues. Entraren les croquetes. Vaig pensar-hi una estona. Potser eren de pollastre, de porc, de peix, de llegums, de pernil, de bacallà. Arrebossades amb ou i farina i rodonenques, de forma allargada. I volaren. Vet ací una metàfora, una imatge poètica. Les croquetes no volen com els estornells i les gavines. Si de cas diem que les croquetes volaren, volem dir que varen desaparèixer, que s'esfumaren i, també, que es varen fondre. I volaren els vots, altrament dits sufragis. Volaren els vots com les croquetes, de nit. Llavors un dels líders polítics va dir la frase més contundent i més sòlida del dia. Féu: "Vivim en un país on hi ha més corruptes que professors emèrits". Si no hagués estat que havia d'amollar el volant l'hauria aplaudit. El vaig aplaudir de cor. Així: plaf, plaf, plaf! Encara que no us ho sembli, és una frase tràgica. Les croquetes volaren, com volaren els vots i s'esvaïren. I la gent, ben arrimada a les croquetes. Volaren.
El que governava la taula d'experts estava content que les croquetes volassin. Hi havia una sobreexcitació general que els micròfons captaven. Menjaven croquetes, comptaven sufragis, deien frases terribles que vaticinaven la fi del món. "Ai, Déu! pujaran l'iva de les croquetes". I un altre afegia: "I si les croquetes són de disseny, encara pagarem més iva". I un altre: "Hi ha qui amaga substàncies prohibides dins les croquetes". "He conegut traficants de croquetes que s'han enriquit". "Tot se sabrà: hi ha micròfons ocults dins les croquetes". "Hi ha micròfons ocults".
Una música de jazz acompanyava el recompte de vots. De sobte, la seu d'aquell partit on entraren les croquetes va assemblar-se a un club de Xicago. És extravagant cruspir-se les croquetes, mentre un clarinet plora. I la trompeta, i el saxo...
Mallorca és una terra màgica: les croquetes volen com les caderneres. I com els puputs.
