Acaba el curs escolar i els alumnes, especialment els de secundària i els de batxillerat, fan la impressió que és com si anassin bojos rere els exàmens. Tinc la sospita que no ha canviat res des que jo m'examinava, fa molt de temps, quan arribava el juny. M'enrecord d'un professor que el primer dia de curs ja ens amenaçava amb el que vindria el mes de juny. "En junio nos veremos", deia. I alçava el llibre amb una mà, alhora que senyalava la portada i la contraportada: "Va a entrar en el examen des de aquí hasta aquí, todo el libro". Això volia dir que, al marge de les seves caòtiques explicacions, hauríem d'empollar el llibre sencer. En el sentit que hauríem d'estudiar amb molt d'esforç i hauríem de posar-hi ardor i suor, si és que volíem treure una nota passable. Record una frase de don Pep Font que solia dir en els actes d'acollida als alumnes nous de l'institut Ramon Llull: "Ustedes tendrán que sufrir el examen de la disciplina". I no és que hi hagués mala intenció en les paraules del mestre, ni ganes de presentar els estudis com un seguit d'obstacles insalvables. Hereu d'una tradició que sabia que la ciència només s'adquireix a través de l'esforç, sovint del sacrifici, anunciava el final de la història amb aquelles paraules que podien semblar una condemna: "tendrán que sufrir el examen de la disciplina".
Per a aquelles pedagogies que pretenen fer de l'escola un parc d'atraccions i aconseguir els aprenentatges a través del joc, em referesc a certs moviments que han vingut a unir-se sota el nom de scuola giocosa el patiment i l'esforç no s'hi avenen. Però l'esforç és, no cal dubtar-ne, a la base de qualsevol projecte seriós d'estudi. I no és lícit enganyar la gent dient-li que ho tindrà fàcil, que li vindrà regalat, que només haurà de posar-hi una mica d'interès. Hem de saber que la capacitat d'esforçar-se s'aconsegueix pel camí de l'aprenentatge, fins que esdevé un hàbit, una pauta de conducta que els professors han de conrear com es cultiva un camp de blat: la lluita contínua que mena al coneixement, a la saviesa.
Té una certa lògica, en aquests temps d'exàmens i d'obsessió per les qualificacions que se'n deriven, que algú es pregunti pel valor educatiu de l'estudi. Podria afirmar que existeixen opinions encontrades, que els més optimistes asseguren que l'estudi rigorós concentra fórmules educatives positives, que qui adquireix l'hàbit del treball ben fet, i és exigent amb si mateix, capaç de crear projectes d'estudi, és un ésser format. No sé si és del tot cert. He conegut savis, i artistes, i escriptors, i músics que eren males persones. Curiosament, la intel·ligència que se'ls suposava i que segurament tenien, no havia estat capaç d'esborrar la malícia que duien. L'afany rabiós de fer putades. Per què? També he conegut savis, i artistes, i escriptors, i músics que tenien un sentit admirable de la justícia i eren, us ho assegur, persones honestes. Llavors, la pregunta que hauria de formular-me podria partir d'aquell vers de Píndar -de la segona oda pythica-, tan estimat pels que creuen que tot el que hi ha en la naturalesa humana és digne d'esser tingut per bo. D'aquell vers, sovint hom n'ha fet un projecte per a l'educació: "Esdevé allò que ja ets". Siguis capaç d'arribar a esser el que ja ets. Que tot el que conté la teva naturalesa floreixi i fruiti, com fruiten els arbres fruiters del paradís. És bell, però és una mentida. I quan una mentida és bella, és que amaga una veritat obscura.
He de confessar que aquell vers de Píndar em fa por. Si la gent es proposa esser allò que ja és i ho aconsegueix pot ser una catàstrofe. No tot és bo dins el femer de l'ànima. I el cervell conté una negror sòrdida. Si aconsegueixes esser allò que ja ets... Què pot passar? A vegades he parlat del que hi ha d'hostil en la consciència humana, dels feixismes larvats, de la intolerància. És cert que hi és? No són els feixismes, i la hipocresia, i la intolerància una construcció social? Què portam dins la maleta de la història? Sovint em fa por que la gent vulgui esser allò que ja és.
