Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum Dorma

Tatuatge

Tatuatge

Molt aviat, d'aquí a pocs dies, serem a l'estiu. La gent ha decidit llevar-se la roba i hem començat a veure, perquè els dies són càlids, els cossos descoberts. Sovint és un gust veure que tothom prescindeix dels jerseis, les americanes, les camises de mànega llarga, els calçons llargs. Amb l'arribada del bon temps han comparegut els tatuatges que portaven amagats sota la roba. No deixa d'esser curiós, però encara que l'art de pintar els cossos la decoració del cos es remunta als orígens de la humanitat, avui ha retrobat una vitalitat nova en alguns artistes d'avantguarda que, lluny d'inspirar-se en les pintures sobre el cos i els rituals dels pobles que hom diu "primitius", cerquen universos inèdits vinculats a la creació d'il·lusions i a l'espectacle. El body paiting, la pintura sobre el cos, ens permet la il·lusió de creure que, de sobte, hem anat a habitar en un cos nou, alternatiu.

Durant anys, havíem fet d'aquesta pràctica un signe de marginalitat i perversió, hereva d'una estètica sorgida de l'àmbit rebel alhora que estigmatitzava lladres i prostitutes, presidiaris i mariners. Ho diu una cançó que popularitzà Concha Piquer i que han cantat tots els cançonetistes de la copla. L'home que arribava misteriosament a un port de mar: "Era hermoso y rubio como la cerveza, / el pecho tatuado con un corazón..." Fou en les grans expedicions marítimes del segle XVIII que Europa redescobrí els tatuatges. Capitans de nau, exploradors, cronistes i pirates porten dels seus viatges a les illes del Pacífic el record d'un tatuatge sobre la pell. El príncep de Gal·les, el futur rei dels anglesos Eduard VII, no pogué resistir-se i es féu un tatuatge durant un viatge al Japó, l'any 1882. Més acostats al nostre temps, decidiren decorar les seves anatomies però els tatuatges que es feren eren discrets, el president Franklin D. Roosvelt, Winston Churchill, Iósif Stalin... Podríem dir que la conferència de Yalta on es reuniren aquells principals líders aliats, el mes de febrer de 1945, amb la intenció d'acabar la guerra i reorganitzar Europa, fou la reunió dels tatuats més famosos del seu temps.

Fou, en el seu origen, un art tribal. Un signe de reconeixença, d'identificació. Els antropòlegs diuen que el tatuatge conté el valor de marcar una identitat, perquè ens diu des de l'interior de la pell a quin grup pertany aquell subjecte, a quin sistema social, a quines aliances. Perquè la pell és el lloc on es fabrica la identitat. El nostre jo més íntim posa arrels a la pell, perquè és el punt de contacte amb els altres. Curiosament, aquest art d'origen tribal és l'art que més s'ha democratitzat en la nostra cultura contemporània.

Durant la dècada dels noranta del segle passat, un senador americà proposà d'estigmatitzar les persones portadores de la sida amb un tatuatge: "HIV positive". Alguns artistes proposaren que cada americà adoptàs solidàriament aquest tatuatge. D'altres han proposat d'escriure les sentències sobre la pell dels condemnats, el número que correspon al presidiari... Malgrat això, els tatuatges fascinen la gent. I esdevenen el punt on cadascú projecta quelcom que està amagat, els secrets perduts.

La pintura sobre el cos, que constitueix la més antiga forma d'expressió artística, ha esdevingut una de les pràctiques més poderoses de l'art contemporani. Hi ha qui es fa tatuar un codi de barres a l'esquena, a fi d'escapar de la pressió de la societat de consum, d'altres, una fotografia d'una top-model, els noms de les grans multinacionals, a fi d'alliberar-se de la síndrome de la marca... Naturalment, aviat han sorgit els col·leccionistes que esperen que el que porta un tatuatge cotitzat acabi morint-se per acudir tot d'una a fer-li la pell.

Paga la pena de retreure els porcells tatuats de l'artista belga Wim Delvoye: són una forma d'alimentar com el porcell, transformat en xarcuteria, alimenta els humans el consum d'art i la crítica. Cada vegada que Delvoye ha exposat els seus porcells en un museu ha establert un lligam poderós entre l'obra d'art viva, olorosa, capaç de grunyir, i l'espectador.

Compartir el artículo

stats