ra ens queixam perquè els turistes que vindran a l´illa portaran les butxaques buides. En vindran molts, l´aeroport funcionarà al màxim de les seves possibilitats, els hotels s´ompliran i les platges restaran ocupades fins a l´últim mil·límetre de cossos disposats a assolellar-se, refregada la pell d´olis i untures. Es desbordaran tots els excessos. Cada minut, un avió alçarà el vol. Un altre baixarà carregat d´homes i dones disposats a viure intensament els seus dies d´esplai i vacances. Una mica de sol, una mica d´alcohol, una estona de mamading, i un poc de melopea. Però vindran, ai Déu!, amb les butxaques buides.
Existeix una tirallonga de significats que giren entorn de la paraula butxaca. Així, podem referir-nos a la bossa cosida als pantalons, a l´americana o a la falda i que serveix per guardar-hi els diners, el mocador, les claus. Però així com aquesta idea de butxaca fa referència a la bossa que conté els diners, també podria referir-se al contingut, a la quantitat de diners de què disposam: "Pagaré de la meva butxaca", diem. I feim referència al petit capital que portam guardat a la butxaca. "Tenir la butxaca plena" significa que posseïm una gran abundància de diners. "Escurar la butxaca" vol dir que ens l´han buidada. I així és com diuen que arribaran els turistes: amb la butxaca escurada, sense ni un cèntim.
El debat es troba en aquest punt: Ens convé que vinguin molts de turistes amb la butxaca escurada o seria més convenient que en vinguessin més pocs però que portassin les butxaques plenes? No sabria dir-ho. L´ideal, segons aquells que pensen que allò que importa és la quantitat, seria que en vinguessin molts amb les butxaques ben carregades d´euros i dòlars i lliures i rubles, però ja sabem que l´ideal no existeix, encara que es pugui considerar el més gran bé.
Un altre m´ha dit: "Doncs, si no vénen carregats de bitllets de banc, més val que es quedin a casa". "Sí, sí, que es quedin a casa". "Sí, que no vinguin". I un altre féu referència a les pintades que es varen fer contra el turisme a les parets de les façanes i a les portes dels garatges del centre històric de la ciutat: "Stop guiris", "El turisme destrueix la ciutat"... El qui ha escrit això -diu un comentarista en una pàgina d´internet-, està com una cabra. I pens que és possible. He conegut, al llarg de la vida, tanta de gent que està com una cabra... Però hi ha gent que no hi ha estat mai, com una cabra, i ara pens que deu tenir una vida trista, avorrida. És clar que no es poden embrutar les parets, tot i que m´agraden els grafits, però no m´agraden sobre el marès d´un edifici protegit, sobre les pedres d´una paret que reclama la conservació i l´empar públic.
Amb els anys n´he vist alguns d´inquietants. Potser concentraven un poemari en un sol vers. M´enrecord d´algun: "Cal fer més l´amor i menys l´indi", que es podria traduir d´aquesta manera: "Cal fer més l´amor i menys la cabra". M´agrada la paraula cabra perquè surt al Càntic dels càntics de Salomó. Diu l´amant: "La teva cabellera és com un ramat de cabres / que baixen de les muntanyes de Galaad". La cabellera de la dona estimada és com un ramat de cabres que salten boges i alegres pels camps verds.
Tanmateix acabam sempre amb una invitació a la vida, al gust de prendre entre les mans els instants venturosos que, sempre ens passen de pressa per davant els ulls. Hi ha en la proposta una invitació al goig de viure. Colliu ara mateix les roses de la vida, mengem-nos sa truja, diu una corranda formenterera. Tanmateix, a l´hora de partir, les mortalles no porten butxaques.
